19 de juny de 2012

Equivocacions...

Molts cops ens equivoquem i tornarem a fer-ho però ens permet aprendre dels errors i quan els cometem de nou sabrem com seguir endavant amb més facilitat. El fracàs no existeix en si mateix sinó persones que deixen de lluitar i s’abandonen al seu destí.

I jo definitivament valenta o tossuda... i per més que intente seguir un caminet esfaltat acabo tirant pel que més pedres per ensopegar hi ha (amb blaus, cops, ferides i cicatrius) això sí sempre amb un somriure a la cara hem netejo les ferides i hem preparo per tornar a caure... Si algú sap com evitar-ho que no es guardi el secret.

Error o encert? Depèn de la desició propia tancar-se en un mateix i ser freds a les sensacions o alliberar-se i ser generosos independentment de rebre de tornada la mateixa generositat o no.
Segueixo camí avall sense frens... de moment cap mur m'ha fet parar en sec...

10 comentaris:

  1. És un comportament molt humà, no triar mai el camí fàcil sinó haver de saltar algunes pedres. Potser és que si no ho fem així, tot ens sembla menys valuós. Mentre no trobis aquest mur, i puguis seguir avançant, no pateixis que tot anirà bé, per difícil que sigui el camí.

    ResponElimina
  2. De patacades el món i la història en van plens. Som així. I com deia aquell, potser som els únics que, tot hi havent-nos fotut la gran tambanada, som ben capaços de tornar-hi temps després i, si cap, fer-nos més mal.

    Així que, no tinguis por, no estàs pas sola... un dia ens trobarem tots a cal doctor a veure si ens embena bé les ferides que ens hem anat fent...

    ResponElimina
  3. Potser sí que és el camí correcte, però el que no saps és com continuar!! Podria ser??

    Apa doncs, cap avall que fa baixadaaaaaaa...

    ResponElimina
  4. Dels errors n'aprenem.... Jo crec que són necessaris. Una putada, sí, però necessaris....

    ResponElimina
  5. Xexu: cert que no escollim el camí fàcil, per masoquisme potser, o perquè així les dificultats ens fa ser més forts... Si apareix el mur i fa que freni de cop doncs practicaré l'escalada!

    Porquet: plens de cicatrius acabarem! i cada ferida de guerra serà una experiència més que explicar.

    Jordi: continuar sí! endavant i sense parar! al cap i a la fi no es pot tornar enrera.

    Alba: i tant que són necessaris! quin aborriment si tot fos fàcil i bonic...

    ResponElimina
  6. También hay que aprender que de todos los errores o jodiendas no se aprende; quiero decir, aprender a tragar aceptando que simplemente te has jodido y punto, superarlo y seguir adelante (asunto que parece que a veces nos negamos a aceptar sin sacar alguna conclusión optimista...)

    ResponElimina
    Respostes
    1. El fotut seria no superar la jodienda i no tirar endavant, si es supera ja has tret alguna cosa...
      Tampoc em refereixo a: ostia he fotut la pota fins al fons! que bé!!! a veure si aprenc alguna cosa d'aquesta... sinó pensar merda l'he gagat... i què?
      En definitiva fica la pota i equivoca't que val la pena això a no fer res!

      Elimina
  7. :) gran publicació!!! es molt cert que ens agrada ensopegar i que de vegades en treiem conclusions potser massa optimistes...pero que seria de nosaltres sense l'optimisme? ja haurem buscat un pont ben alt.....
    en definitiva val la pena equivocarse perque almenys sera senyal que haurem viscut!!!

    ResponElimina
  8. Tots els camins s'han de provar, encara que només sigui per veure que no porten enlloc!

    ResponElimina
  9. No estic d'acord en Patrícia, cadascú ha d'escollir el seu camí, ja sigui l'autopista borreguera, el camí de terra, o l'empedregat. No tindria sentit copejar-te per la sendera, fer-te mal, i arribar a un paradís que no ets capaç d'apreciar, per això millor quedar-te a l'asfalt i disfrutar del pas dels cotxes.

    ResponElimina