6 de desembre del 2012

Cafè dolç

Desitjava tastar-la amb totes les seves forces així que va posar-se aquella roba interior que guardava per als moments especials, el seu millor vestit i va sortir de casa amb silenci. No li feia falta l’abric ja que no anava gaire lluny. Abans de sortir de casa va agafar una tassa de la vaixella i va pujar escales amunt fins al tercer.
Pensava que no era una mala hora per demanar una mica de sucre a la veïna del tercer que es mirava amb recel cada dia que es creuaven al portal. Aquelles mirades creuades que fondrien un bloc de gel... tenien que voler dir alguna cosa més que bon dia i no anava a esperar més per comprovar-ho.

Un cop al portal el cor li bategava amb força, no semblava nerviosa però ho estava, els dits tremolosos van pitjar el timbre i el soroll va fer que donés un petit salt enrere. En pocs segons escoltava com unes passes s’apropaven a la porta, sentia com estava sent observada per ella, la seva veïna a través del petit ull de peix que passava la fusta i permetia observar de dins a fora. Després d’una pausa i el soroll de les claus com donaven voltes al pany i com va entreobrir-se la porta. Aquella veu tan dolça que sempre li regalava un bon dia quasi cada matí va invitar-me a passar. Al entrar la casa es percebia una olor embriagadora, d’alguna cosa que acabava de sortir del forn.

- No tindràs pas una mica de sucre per deixar-me? Volia preparar-me un cafè i he vist que no en tenia. – Mentida ja que el cafè dolç no li havia agradat mai. 

- Si clar, però... entra dona que no mossego. Anava a fer-me un cafè amb magdalenes que acabo de treure del forn, m’agrada l’olor que fan al coure's que impregna tota la casa. Seu on vulguis que jo ara vinc.

Va posar-se al sofà en front una tauleta de vidre on va deixar la seva tassa buida mentre l’esperava. En un moment va aparèixer ella amb una safata amb un plat de magdalenes i dues tasses amb cafè. Quan va ajupir-se per deixar la safata a la tauleta no va poder evitar observar la roba que vestia, un jersei amb un escot que deixava veure suficient per descobrir que no portava res a sota i unes malles ajustades. Ella al adonar-se’n dels ulls xafarders que la miraven va dir:

- Sento el meu aspecte descuidat però no esperava visites avui. – I va somriure.
 
No li vaig dir però aquella roba informal encara la feia més atractiva.
 
Va seure just al costat, va estirar la ma inclinant-se a sobre i va tancar la televisió dient que fa companyia quan estàs sol però ara només faria soroll. 

No podia deixar de mirar-li els llavis, vermells, suaus, carnosos... Va servir el cafè i seguidament i sense pausa va posar la ma sobre el seu genoll, acariciant la cama i pujant fins la cuixa. Un gest que va disparar la l'excitació molt més del que podia imaginar. Les seves mans van fer cap sota el jersei d'ella, cintura amunt i vibrant amb aquella pell suau. Un a un va anar descordant tots els botons del meu vestit deixant a vistes la transparència de la roba interior. Va recolzar-se als coixins de cara a ella tot dient amb els ulls i sense parlar, et desitjo i fes-me el que vulguis.

Va veure com ella es recolzava a sobre seu, i en un punt d’excitació màxima va haver de reprimir un orgasme, no volia semblar dèbil. Una mà li acariciava els cabells i els apartava per deixar pas a uns llavis humits que petonejaven el coll. Els llavis que poc a poc buscaven els seus i aquella mà que anava baixant fins trobar el sexe humit per sota de la roba...

Aquell va ser el cafè més dolç que mai m’havia portat a la boca, tot i que no vaig posar-hi sucre...



9 de novembre del 2012

Paraules...

Sembla mentida com puc trobar refugi amb les paraules. Paraules que molts cops causen un dolor profund com si et clavessin una daga afilada entre les costelles. Paraules pronunciades amb un to determinat de la boca d'algú que mai imaginaries que sortirien. Paraules que no són més que simples sons i el significat que tenen és només el que li dona un mateix. Paraules que poc a poc van empenyent a un mateix a la vora del precipici del canvi, on arribarà un moment que l'única opció possible només serà saltar. Saltar cap a la llibertat, respirar nou aire, saltar al no retorn...

29 d’octubre del 2012

Miratges...

Vindré al teu llit quan dormis,
entrant silenciosament sota els llençols
que reposen lleugers sobre el teu cos nu.
Recorreré el perfil del teu cos,
pam a pam amb els llavis, suaument,
vigilant no despertar-te
palpant cada racó i fent
que els pèls se't posin de punta.
Les meves mans no es queden quietes
sinó buscaran sentir l'escalfor d'un sexe
que s'enforteix amb les carícies.
El tacte i la presió,
exercida pel palmell de la mà,
revela cada corba, cada troç amagat, cada desig.
Cavalcaré sobre teu amb moviments 
marcats per la respiració, gemecs
silenciosos per no trencar el miratge.
Marxaré quan trenqui l'alba
quan la llum entri per la finestra i faci
desaparèixer la màgia de la nit,
la nit on tot es possible.
Quan despertis ja no hi seré,
et quedaràs amb la sensació que jo
només he estat un pensament il·lusori.
Només dependrà de tu
saber distingir realitat o miratge
dels teus més profunds desitjos i perversions.
Somiaràs cada nit amb el tacte de la meva pell
i amb l'olor del meu perfum.
Tornaré a entrar cada nit al teu somni,
sempre que em desitgis.

 
 
(sense tu aquesta foto no hagués estat possible, gàcies :) per ser-hi)

19 d’octubre del 2012

Vespre de pluja

 
Caminant a pas lent, sola pels carrers tot i ser d'hora,
envoltada per la foscor d'una nit que cada dia comença més aviat.
Embriagada per l'olor de la pluja
que s'havia pres un descans en el moment just.
Mirant com el camí es perd entre les escales dels carrers estrets
i les cases velles t'expliquen els seus secrets.
El soroll de les sabates marcaven les meves passes
sobre un terra mullat mentre tornava a casa sense pressa.
 
 
Paro un instant el meu passeig per fer la foto amb un intent de captar totes aquestes sensacions i transmetre-les amb una sola imatge.

Hola...

Després d'uns dies netejant la pols i posar l'olla al foc, puc dir que reprenc la meva presència en aquestes contrades.

El blog que continuava present diariament als meus pensaments, aquest lloc virtual per endinsar-me i sentir-me com a casa, abandonat per un temps que ha passat més rapidament que un sospir, però no era mort, sinó latent i bategant.

Em pregunto els motius d'aquesta pausa i ni ho se amb certesa. Falta d'inspiració, falta de temps, nous projectes entre mans, massa feina i atabalaments, o una mica de tot de fet...

Vam començar la nostra aventura en un moment de canvi personal, canvi que segueix encara i de fet ni para ni pararà mai. Un repte sobre mi mateixa per ser capaç de transmetre amb paraules sensacions reals. Així que seguirem junts, aquesta relació amor odi tant especial. 

Amb més o menys constància i sense fer promeses que no es poden complir com dir "estarem junts sempre més".

Arranquem... ni demà, ni passat, ni un altre dia, tornem-hi ara, just ara.

Salut

21 de juliol del 2012

Inseguretats...

Tots en tenim i són les culpables de les pors que ens envolten. I dono les gàcies a totes aquelles persones que m'envolten i tenen la capacitat gairebé màgica de fer que les meves desapareguin...

Aquí intervé l'elecció individual de cadascú… per un costat trobem tots aquells individus superficials i a la vegada buits feliços amb les seves actituds xulesques i tot i que son concients que no es cert es creuen el centre de l’univers… feliços amb la seva visió particular del món ja que a causa del seu ego no han estat capaços de sentir res més enllà d’ells mateixos.
I l’altre extrem, individus conectats amb el seu interior, apreciant les coses molt més enllà del que es veu a simple vista, sentint-les intensament. Deixant-se portar i descobrint que la vida no només consisteix en deixar que passi el temps i envellir sinó que està per aprofitar-la amb tots els sentits i estant receptiu en totes les seves possiblitats.

Si la perfecció total no existeix ja que tot depen del mirall on ens reflectim, un mirall que pot ser la propia conciencia o be uns ulls que t’observen i t’analitzen continuament. On un defecte pot convertir-se amb alguna característica única i que ens fa especials. I aquest reflexe pot anar encaminat a donar diferents prespectives d’una mateixa imatge. Tant oposades com la indiferencia o la bojeria passional. Sóc sexual, i què? Segueixo els meus impulsos per satisfer desitjos, penso que una part important de la vida consisteix en la cerca dels plaers que tenim al nostre voltant. I avui en dia estem perdent el romanticisme i les sensacions interpersonals com el tacte, les olors o el soroll mut d’un somriure.
Decididament la calor afecta a les neurones i només pensen en posar-se a remull en una platja tranquil·la sense ganes de pensar i deixar que les onades gronxin el cos...

10 de juliol del 2012

No deixis de tocar

Després d'uns anys sense tocar-se i tants records agredolços van retrobar-se per fi. Ja no eren aquelles ànimes innocents que van tocar-se per primer cop, les anades i vingudes d'amors i desamors els havien fet canviar, tot i així encara existia mutu desig, les mirades no podien amagar-se.

Com més la tocava més ràpid li bategava el cor, augmentant el ritme quan l'agafava per la cintura i compassat amb les carícies que poc a poc pujarien el to. Petons tímids que tan sols eren una petita introducció a tot un món de possibilitats. Desenganyat de l'amor i de la vida, sense cap musa que l'inspirava va obrir-se a sentir les carícies que ella volia regalar-li.

Ja quasi no recordava que era sentir-se desitjada però ell li feia saber amb cada gest que les cançons improvisades en les llargues nits d'insomni eren per intentar arribar més enllà d'una connexió frustrada. Anhelava aquelles mans, fortes i a la vegada carregades de sensibilitat, aquelles mans que no van deixar de tocar-la, aquelles mans que transmetien tanta escalfor mentre pam a pam recorrien tot el seu cos.

Vibrava a cada moviment com les cordes d'una guitarra, al ritme compassat d'una cançó coneguda per tots dos i coneixent perfectament quan havien de fer l'entrada. Balancejant els cossos al compàs i transformant en valcet el rock més dur.

Tantes ganes de sentir com composava una melodia i li posava fi entre els seus pits. Una obra mestra inacabada, on el temps rovella les notes i desafina l'esperança d'acabar amb èxit la última cançó.


Agafa ben fort cada nota i torna a tocar-la, no deixis mai de tocar...

29 de juny del 2012

Cuina d'una nit d'estiu...

Podreu entendre  que vull dir quan les coses són encara més inesperades de el que una s’imagina quan diu i pensa que tots els homes són iguals a l’hora de mirar una dona amb desig. Si  algun cop haveu observat com un home reacciona a la resposta de la teva mirada envers la seva. Alguns, no saben com respondre a tal efecte visual. D’altres simplement se et mengen.
Solia anar informal als sopars d’amics i de la colla del barri. No m’agrada’t mai donar la nota vestint a la moda ni massa mudada, al ser un sopar d’inauguració d’un restaurant  per gent jove, la millor opció era presentar-me tal i com hauria anat a sopar a casa d’una amiga de sempre.  Arribo d’hora a dos quarts de nou, sóc puntual, m’agrada arribar just l’hora marcada i em trobo que no hi ha gaire gent dintre el local. Vaig a la petita barra de metacrilat verd i em demano una cervesa negra que està força de moda als bar de la zona. De seguida veig al Lluís tot mudat i atabalat amb els preparatius d’inauguració . –Osti Levanah! Ja ets aquí!- diu quasi sense parar de caminar entre les taules mirant que no faltes cap de les tapes i platets que havia preparat per aquesta nit.   –Hola Lluís! Va que això ja esta apunt home,vine aquí i dóna’m dos petons abans no t’agafi un atac noi!-  Ell sempre galant, es planta davant meu i m’agafa la mà i com a una marquesa em dona dos petons quasi sense tocar la mà dreta.  És un dels pocs que sap com penso, i sempre em tracta com si fos la dona més important que hi ha al món. Per això sóc aquí no podia fallar-li un dia com avui. Si no fos gay seria un encant al llit, quants cops no hauré pensat en fer-lo canviar d’opinió, però no hi ha res a fer. És un gay convençut, i té clar que és lo millor que li ha passat mai, adonar-se’n de que ho és absolutament. Sempre diu que els mals de cap que s’estalvia amb les dones gràcies a ser-ho, fent broma es clar. No puc més que donar-li la raó, ja que si no segur que tindria molt problemes amb noies com jo.
La cervesa em munta un poc al cap i noto com em relaxo tot i veure l’estrès del Lluís, és millor no molestar-lo ara. Demano una altra cervesa negra, m’agrada el sabor amarg del llúpol, i la seva olor recorda la tarda en que Ricard em va demanar de anar amb ell a... però això són figues d’un altre paner.
Miro l’entrada i entre el vidre observo alguns amics del Lluís xerrant com esperant a que algú faci el primer pas cap a la porta. Llavors de sobte per la part translúcida  del vidre del costat dret  de la porta entra un noi amb samarreta negra i ulleres que després d’obrir-la  del tot s’atura i mira l’interior amb una passada ràpida com si tingues ulls de falcó. Sempre m’han fet gràcia les persones que miren així. Jo me’l miro com si fes estona que observes l’entrada asseguda de costat a la barra. Llavors darrera el noi de les ulleres entra ell.  Va ser quan vaig sentir el seu nom per primer cop, en Lluís l’esperava i semblava molt content de veure’l.- Un amic gay segurament -vaig pensar. El Lluís s’hi va tirar al damunt de forma exagerada i abraçant-lo dient el seu nom en veu alta i clarament molt il·lusionat. Nom que no oblidaré mai. No és que al veure’l  m’impressiones ni re de tot això, va ser el que va passar després de que Lluís me’l presentes durant la nit entre taules i tapes . Entre el restaurant i el mati següent.
La tercera cervesa negra ja feia efecte, i ell també en prenia de la mateixa marca. Sols m’havia fixat amb això, que ell prenia la mateixa cervesa, res estrany, no era l’únic que en bevia. No tenia gaire cosa en especial així d’entrada a excepció de com movia les mans , cosa que sempre m’hi fixo en tothom.
Tot i així vaig posar-me al seu costat, a la taula del fons al costat dels retrats  vintage de velles glòries del cinema. La quarta cervesa, o potser el llum vermell de sobre la taula i la sensació absurda de que el coneixia d’alguna cosa em va dur a dir-li hola, però ell es va abançar i amb un rostre calmat em va saludar. – Hola, ets la Levanah oi?, amiga del Lluís. Sóc en Josep Maria, company d’estudis de cuina del lluís a l’escola de Sitges.-  Vaja, umm... , vaig pensar. –Si, sóc amiga de fa temps- Li contesto ràpidament , com sorpresa. Des d’aquell moment, varem estar xerrant de com ens havíem fet amics d’en Lluís , de com havia muntat el restaurant i de multitud de temes amb els quals tots dos teníem alguna cosa en comú.  Em fascinava la seva veu, les seves explicacions, com movia les mans de cuiner i les raons que l’havien dut a ser-ho.
Tot va començar així.
Unes hores més tard érem  camí casa meva , ja que ell passava la nit a la fonda i li venia de camí. M’agradava aquest noi,  s’havia ofert amablement a acompanyar-me després de tancar el local amb licors i begudes de malt fermentat. El cap només pensava amb aguantar l’equilibri i amb que passaria si l’invités a una ultima copa a ca meva, proposant-li-ho com tota una declaració d’intencions, no tenia re especial, però m’agrada i em sentia agust amb ell. Tenia por, de que digués que no. Ell no em mirava com solen fer alguns nois que creuen tenir algun efecte afrodisíac en mi fent-se com els interessants en temes que a mi em rellisquen d’una manera evident per la cara que poso. I no és que del que vam parlar fos super interessant, l’interessant si no que era la forma de com ho deia.
 De passeig cap a casa, amb ell rient de les bajanades que comentava jo sobre el barri em vaig adonar que anava com animada, excitada. Que l’alcohol i la lluna plena s’havien posat d’acord amb fer que fins hi tot l’ombra que reposava al costat de la meva acabessin una sobre l’altra.
Just al arribar a casa, la pell se’m posa freda i faig com un acte reflex de patir un tremolor, però no de fred si no d’una altra cosa. Era desig, un desig desconegut com aquell home aparegut en la meva vida de sobte un vespre de divendres.  Desig agreujat pel grau alcohòlic i per la quasi perfecta harmonia d’unes mans i d’uns braços que van agafar per sorpresa , d’uns llavis estrets  que desprenien sinceritat . Així entre els seus braços em va dir: –Anem, vull explicar-te per què m’agrada la cuina-.  Va dir-me amb veu de brisa que passa entre les fulles. I jo, intento dir-li que anava un poc beguda, però ensopego amb els meus peus i ell no em deixa caure, em sosté fort i això em fa adonar que pot moure el meu cós sangprès en aquell instant cap i  on ell vulgui, però també de la seguretat que m’ofereixen. Em deixo  dur, però sóc jo que el porta fins l’entrada de casa meva.
Tardo en trobar les claus de casa més de que acostumo, tot i dur una bossa de mà petita i amb poques coses. Encenc el llum del passadís com si no fos el de casa meva. Un dit es passeja suau  i decidit pels meus llavis, segellant-los i fent-me respirar pel nas. Sem posa la pell de gallina i de sobte ja no duc roba més que l’interior , que comença a desaparèixer  lentament com si sortís tota sola amb voluntat pròpia. En aquell moment jo no tocava de peus a terra, per un instant vaig pensar que surava en l’aire, i just, quan anava a agafar-ne un poc per meva la boca humida lliscant amb els llavis d’ell en forma de gran i lenta aspiració m’adono que sóc a la cuina, amb les natges damunt d’un marbre tebi i respirant fort i ràpid... cada cop més fort i més ràpid.
No puc moure’m ni vull, però ell em demana que deixi d’agafar-me al seu coll i posi les mans entre les seves...  damunt del marbre, per així  dur-les i dirigir-les com un director d’orquestra . No puc d’escriure el que vaig sentir en aquell moment, m’és impossible, però si que puc dir-vos que ve passar.
Ell em va cuinar, usant el meu i el seu cos, va fer  de les meves part s del cós els ingredients i dels moviments una recepta. Un moviment portava a l’altre, una cocció de les meves entranyes a foc lent fins arribar al punt del plat mestre en que els vapors i les sensacions assolien un tacte càlid i humit de la pell de tots dos fins bullir l’aigua de dintre una olla a pressió que estava apunt d’explotar de sabors.
Em feia tastar amb suaus cullerades cadascun del plats, arribant a un èxtasi ininterromput entre plat i plat, entre llengües i llavis. Els meus pits eren com fogons. Les seves mans encenien la flama, i jo li feia treure’n més i més...
 Entrants exquisits de de petons i pètals de rosa amb carícies de pell de préssecs aromatitzats amb paraules mudes d’amor. Primers de fondue de cóssos i mels de flors d’estiu.  Segons de farcits de plaer i moviments ràpids de mans lligades i ulls envelats amb postres de crema de fruits que m’omplíen els sentits .  No sé com explicar el que vaig sentir, sols puc dir que no ho havia sentit mai. Em va cuinar, i ens vam menjar fins l’ànima.

Un bon relat fet per un bon amic. Esperem que la inspiració no l'abandoni i es submergeixi de ple amb el món blogaire. Un blog nou, gris i buit que segur s'omple aviat de centenars de lletres per transmetre sensacions. Vola ocell de nit, vola!



25 de juny del 2012

"Poesia en aigua freda"

Com havia de deixar passar aquesta proposta tan divertida? Aquí deixo la meva humil i personal aportació! 


Sóc d'emocions fortes
qui ho diria...
esperant fins l'últim moment
per enviar la poesia.

Qui m'ha vist i qui em veu
m'he posat a escriure versets
tot perquè Jordi "banyeres"
en quedi satisfet.

Sola i avorrida per casa
busco un bon entreteniment
omplo la banyera d'aigua tèbia freda
i m'hi poso en un moment.


Li tiro sabó i sals aromàtiques
per buscar la inspiració
i entro dins amb un aneguet de goma
en funció de vibració.

Perdo la noció del temps
entre escuma i plaers
crits ofegats sota l'aigua
perquè no es sentin del carrer.

Els instints em posseeixen
faig els meus desitjos realitat
i si la veïna del tercer m'escolta
segur que s'hi hauria apuntat.

I que bé que s'està a dins
l'aigua tèbia i mullada
però hauré de sortir aviat
si no vull quedar-me arrugada.

Com no podia ser d'altra manera
sempre escalfant al personal
però no se escriure res
que no acabi sent sexual.

Tant de llegir-vos en poesia
al final m'he animat
tot i que sense gaire traça
espero que repte superat!

22 de juny del 2012

Bany d'estrelles

Necessitava un moment d'intimitat, per a mi mateixa amb els meus pensaments.

Trec les claus del contacte i baixo, de la música que sempre m'acompanya al volant de sobte silenci i foscor... Poc a poc començo a veure el camí, no hi ha lluna però els perfils dels arbres estan ben definits. De camí sento com la terra cruix per les meves passes, i cada cop els ulls em permeten veure amb més claredat.

Pujo les quatre escales que separen l'aigua de la terra i poc a poc deixo caure la roba a terra, preparo les veles i les encenc. La llum ataronjada de la flama il·lumina l'aigua i produeix ombres que acaricien el meu cos.
Asseguda a la vora miro l'aigua calmada, sense moviment, poso el peu a dins i produeix petites onades fins dispersar-se a l'altra punta.

El silenci tant apreciat es trenca pel discret soroll inconstant d'uns grills, algun gos que udola entre les muntanyes, fins i tot el soroll d'un avió llunyà que creua el cel amb les seves llums que fan pampallugues, però desprès de nou silenci...

Aixeco la mirada una mica i es percep perfectament la silueta de les muntanyes dels voltants, després tiro el cos enrere i veig el cel, negre fosc i pigat d'estrelles. Entro dins l'aigua, els meus moviments s'acompanyen per un soroll dolç, com si l'aigua protestes per molestar la seva calma.

Apago les veles una a una, l'olor que fan en apagar-se m'agrada. M'estiro i la força de l'aigua empeny el meu cos cap a la superfície, noto com la força de la gravetat em manté a dintre horitzontalment. Miro amunt i de nou el cel negre, ara tot en foscor sense cap llum diferent de les estrelles, milers i milers d'estrelles, tantes com el camp de visió em permet observar, i amb la mirada perduda entre ells i el cos flotant relaxat deixo la ment en blanc, com si no hi hagués present, com si estes volant entre les estrelles i saltant d'una a l'altra.

El temps passa sense ser-ne conscient, molt lent o massa ràpid, ves a saber. Surto de l'aigua, l'aire que corre fa que tingui un calfred i torno a tocar de peus a terra, l'aigua dels cabells forma un rajolí que baixa per l'esquena.

De sobte una respiració trenca el silenci... no estic sola, uns ulls brillants m'estaven observant, a mi i al meu bany d'estrelles. Uns ulls desconeguts o no, que desitgen acariciar-me i sentir entre les mans la meva pell mullada. Entro al joc de carícies silencioses, els sospirs trenquen el silenci i produeixen una melodia agradable d'escoltar...



19 de juny del 2012

Equivocacions...

Molts cops ens equivoquem i tornarem a fer-ho però ens permet aprendre dels errors i quan els cometem de nou sabrem com seguir endavant amb més facilitat. El fracàs no existeix en si mateix sinó persones que deixen de lluitar i s’abandonen al seu destí.

I jo definitivament valenta o tossuda... i per més que intente seguir un caminet esfaltat acabo tirant pel que més pedres per ensopegar hi ha (amb blaus, cops, ferides i cicatrius) això sí sempre amb un somriure a la cara hem netejo les ferides i hem preparo per tornar a caure... Si algú sap com evitar-ho que no es guardi el secret.

Error o encert? Depèn de la desició propia tancar-se en un mateix i ser freds a les sensacions o alliberar-se i ser generosos independentment de rebre de tornada la mateixa generositat o no.
Segueixo camí avall sense frens... de moment cap mur m'ha fet parar en sec...

10 de juny del 2012

En forma de ploma...

- Què tens a les mans?

- Una ploma...

- Una ploma! Què fas amb una ploma a les mans?

- Vine, treu-te la jaqueta i deixa't portar...

L'habitació era acollidora, il·luminada només amb la poca llum que entrava entre les escletxes dels porticons de fusta i amb una llum tènue i ataronjada que proporcionava un llum de sal. Silenci total a l'exterior tot i ser les primeres hores de la tarda, tan sols el cantar alegre d'algun ocell que de tant en tant es posava al pedrís de la finestra. I al mig, un llit ample amb uns llençols col·locats a consciència, ben estirats donaven sensació de calma.

Aquells braços forts que finalitzaven amb unes mans grans i robustes van començar a treure'm la roba amb una tendresa i delicadesa que pensava que no seria possible. Peça a peça la roba que em cobria acabava al terra transformada en un drap sense forma i un calfred va recórrer el meu cos tot i estar en un ambient càlid.

- Gita't al llit.

- Però vols dir? I tu no et treus la roba?

- Creu, gita't.

No vaig poder-me negar, primer una cama que amb la pressió exercida sobre del llit va fer arrugar els llençols de la mateixa manera com quan poses un peu dins l'aigua d'una piscina solitària. Sentia com els seus ulls recorrien el meu cos nu, amb tendresa. Després d'una cama, l'altra fins que vaig estirar els braços i vaig posar-me de boca terrosa amb la cara sobre els coixins tous, suaus encara es podia sentir el perfum, proporcionat pel sol i els pins, de quan havien estat estesos al carrer.

Totalment perduda en un món de sensacions, causades per una situació nova, però confiada, absorbida per la calma que transmetia i oberta a totes les possibilitats que podia oferir, sentia com totes les meves inseguretats i pors no hi eren dintre aquella habitació.

No vaig poder veure com va pujar al llit i va agenollar-se al meu costat ja que estava profundament immersa amb les olors del coixí. Però sentir una respiració propera me'n va fer adonar-men.

- Preparada?

Aquella paraula va trencar el silenci... Un sospir per part meva li va donar el sí com a resposta. Pràcticament ja tenia la pell de gallina abans de començar a sentir. Va apartar els meus cabells amb calma per poder tenir les espatlles només per a la extensió de la seva ma aquest cop en forma de ploma. I la meva ment va alliberar-se totalment i seguia el recorregut dels moviments. Del coll baixava fins les espatlles, de les espatlles al braç i fins la punta dels dits de les mans. Recorria la pell sense pausa, baixava per l'esquena de forma decidida. De sobte vaig sentir l'escalfor que desprenia l'altra ma va quan va separar-me les cames i no vaig poder reprimir un gemec en notar la suavitat de la ploma al meu entrecuix.

- Ara dóna't la volta.

Així ho vaig fer, amb un moviment calmat i sentint la sensualitat a flor de pell. Tenia ara una bona perspectiva de la seva mirada que podia sentir, penetrant, com recorria tot el meu cos.
La ploma! La tenia entre les seves mans i hi jugava mentre decidia per quin racó del meu cos anava a continuar. Desitjava tornar a sentir aquella suavitat sobre la pell i aquella situació m'escalfava. 
Aquest cop va començar pels peus i va fer que arronses les cames, seguia pujant pel lateral de les cuixes fins arribar als pits i passar per sobre dels mugrons vermells, calents, sensibles i durs. Estava tremolant de plaer, engolida pel tacte, les olors, l'escalfor, per aquella mirada penetrant... Sentia com del melic va anar baixant fins l'entrecuix i amb un simple frec les sensacions van transformar-se amb un orgasme...



Una cosa tan simple com una ploma... Sí, una ploma suau que va fer-me vibrar de plaer sense ni tan sols imaginar-ho. Coses tan simples que a la vegada amaguen sensacions tan complexes si sabem mirar-les amb  uns altres ulls i amb imaginació.



5 de juny del 2012

Sóc massa calenta i desvergonyida?

Sóc massa calenta i desvergonyida? M'agrada el desig dels homes que em fa embogir i passa per sobre de la meva educació, a la raó, de les meves decisions... es superior a les meves forces. Sóc dèbil.

I ell, era autosuficient, un generós repartidor de plaer que no necessitava a ningú. El fet que jo pogués ser ningú m'ho posava difícil i alhora m'exitava. Volia que em fes seva de totes les maneres possibles, que em fes embogir de desig per al seu propi plaer i el meu.

Tenia ganes de veure allò on inevitablement acaba dirigint-se sempre la meva mirada. Descobrir-lo i veure el seu sexe plantat davant meu, sense pensar-hi el vaig agafar amb les mans i me'l vaig endur a la boca. Els meus llavis el xuclaven, la meva llengua el descobria, obria fort la boca per poder-lo sentir al paladar. I podia sentir els batecs del cor a traves d'aquelles venes plenes de sang calenta. M'agradava aquell membre gran, dur i fort. I pensar que en algun moment m'obriria de cames i hem penetraria hem feia embogir.

Recorria amb la mà les meves cames suaus, més suaus encara per l'interior. M'obria les cames sense trobar resistència i allí estava esperant, la flor de tots els desitjos. Va separar les meves cuixes i va afonar-hi el cap, els llavis, la llengua, el nas, la barbeta poc afaitada. Vaig sentir la seva llengua calenta entrar dintre meu i el meu cos es rendia a amb un calfred. I el meu sexe, tan mullat en volia més de la seva llengua, aquella llengua que llepa i xucla i hem feia gemegar de plaer...

I el fet de saber que seria un instant únic i l'escena ja no tornaria a repetir-se encara estimulava més el plaer rebut.

Moments d'inspicació entre el vibreig solitari de les màquines y la tranquilitat de la nit. Recordant agraida a tots aquells que han aconseguit fer-me oblidar de totes les meves inseguretats existents i fer-me sentir el que no pot descriure's amb paraules.

29 de maig del 2012

Superant les pors...

Superant les pors que impedeixin fer un pas endavant...

Sempre he estat temerària, no he tingut por de seguir caminant encara que el camí fos estret i ple d'obstacles, però tenia por als canvis, volia seguir igual sempre, pensava que així seria sempre feliç...
Però ara... ara ja no queda res de la noia estàtica i tranquil·la, ara necessito nous reptes, noves experiències, moviments desconeguts, noves sensacions, de tot i més per evolucionar com a persona.

Què ha passat? Doncs no ho se i la veritat ni tan sols intentaré esbrinar-ho, l'important és el canvi en si i no els motius que m'han portat a ell.

Amb la sensació de "res ni ningú em pot parar" miro aquesta senyal on molts segurament s'han quedat i estancat sense tirar endavant i quedant-se darrere fen cas al que diu, stop... Jo seré dels temeraris que la miren entenen el missatge però no li fan cas, segueixen endavant amb pas ferm!
Superant les pors que impedeixin fer un pas endavant...


Un exemple d'una por i fins i tot pànic... les aranyes. I un cop superada em permet percebre imatges meravelloses com aquesta... Si tenim por no podrem fixar-nos en tot de coses sorprenents que ens envolten.


I encara queda feina per fer... pors i inseguretats que van desapareixent poc a poc, una darrere de l'altra i no és fàcil però tampoc impossible!
Salut

25 de maig del 2012

Compartir sensacions...

M'agradaria compartir sensacions amb homes que respectessin el silenci, que no parlessin, només seduir i sorprendre'm. Però també m'agradaria sentir plaer amb mirades o paraules. Massa complexitat per a un sentiment tant primitiu com el plaer... i tot i així tan simple com: si vols saber parla'm, si em vols sentir toca'm, si em vols trobar busca'm...

I pel meu cap tornen a voltar un seguit de sensacions imaginades o viscudes, passades o futures, certes o irreals... la meva part sexual s'allibera i jo la deixo anar.

Una abraçada, una carícia un apropament dels llavis... llavors observo com la roba l'oprimeix i tinc ganes d'alliberar-la. Desbotonant els pantalons amb calma, mirant com aprofita l'espai i s'expandeix. I la miro, la miro sense considerar-la solament una polla dura sinó com un home en la seva totalitat. L'envolto delicadament amb els meus dits i veig com creix per oferir-li la meva llengua i els llavis que es mouen, recorrent-la... Després m'omplo la boca, deixo anar per lliure la llengua i juga amb la punta, descobrint tots els racons i plecs. Provar, llepar, xuclar, moure'm amunt i avall amb un ritme inconstant. I observar, observar que hem miren amb els ulls brillants amb desig pel plaer proporcionat.

I m'agrada, m'agrada el sexe dels homes i el plaer que genera donar-los plaer, sóc incapaç de ni tan sols voler reprimir els meus desitjos...

una mirada...


24 de maig del 2012

Mentre el sol es pon...

... penso, deixo lliures els pensaments i escric...

Observo els intents de seducció, són com un ball preestablert, avorrit, irreal... No seria més fàcil somriure, acariciar-se tendrament, parlar i i confiar amb els altres sense fingir? Seguir el que ens marca la pròpia consciència per evitar l'absurd de les conductes orientades, dirigides i imposades?

Vivim en una societat motivada pel consum, ens venen tot de coses que ens creen una il·lusió plaent i el que realment passa és que això serveix per disfressar i ocultar la solitud dels individus. Així som una mica més buits, solitaris, tontos i manipulables.

I l'amor, sentiment estrany, una manera d'omplir carències, que possiblement només existeixin en el buit de la pròpia ment solitària. Vull que la meva parella arribi a ser diferent a les que et trobes pel carrer, sense intencions de renunciar a les llibertats individuals ni crear promeses de propietat i sense dependències. Amb la paraula amor present durant les carícies compartides, però no repetitiva ni obligada. Sense avorriment i desaparegui la monotonia. Amb una elegant llibertat a l'hora de compartir instants, amb ell o sense ell, amb sinceritat sense mentides ni malentesos. Fora dels seus braços gaudeixo de la meva llibertat, dins ara puc ser jo mateixa amb energies retrobades i totalment excitada.

El sol es pon i no puc saber el que m'espera demà, però intentaré i aconseguiré viure cada instant com si mai no arribés a repetir-se, amb tota la intensitat i tots els sentits.


16 de maig del 2012

Somriu

Res és tan simple de fer i a la vegada tan ple de significats com un somriure.

Hi ha somriures que poden ser tímids o atrevits, amagats o públics, discrets o escandalosos, inconcients o forçats, simples o enrevessats, petits o grans, íntims o socials... n'hi ha que es donen amb sinceritat o en canvi són plens de falsedat, poden ser infantils o madurs, nerviosos o tranquils...

Poden ser cínics, malvats, venjatius, freds i fins i tot resignats però també d'agraïment, de felicitat, amor, tendresa, de plaer, calents... i altres plens de bones intencions.

Podem observar somriures diferents fets amb la boca oberta, ensenyant les dents i fins i tot la llengua, acompanyats d'una rialla sonora o de silenci...

I això fa preguntar-me, quan somric jo? Ric sola per un acudit que he entès tard; somric al llit quan et recordo; quan un nen hem dona les gracies per tornar-li la pilota que ha xutat massa fort; somric en acabar un esborrany i publicar-lo desitjant que sigui llegit amb la mateixa il·lusió que ha estat escrit. També per acompanyar a un "Bon dia" i veure que la gent et respon amb un altre somriure; somric per acceptar una disculpa sincera; somric quan hem sorprenen. Simplement somric perquè aixi ho sento...

És un gest petit i insignificant però que pot fer que el dia d'algú sigui menys trist i solitari, encara que sigui per un instant.


10 de maig del 2012

Desordenant l'ordre

El meu cap es troba com aquest troç de vorera: desestructurat, desordenat i sense forma definida... cada peça són un grapat de sensacions inconexes i sense sentit que vaig enganxant i desenganxant poc a poc per intentar trobar un odre dins el meu desordre.

Què s'espera de mi? Que em comporti correctament? Aquesta correcció i normalitat que imposa ves a saber qui. Perquè hem de limitar-nos sempre a un paper preestablert? Repetir els mateixos comportaments un i altre cop quan hi ha mil maneres possibles per explorar? Més enllà dels prejudicis socials. Vull aprendre dels altres i de mi mateixa per descobrir el món i moltes de les seves infinites possibilitats.

Una acumulació de desitjos insatisfets, frustracions, delícies prohibides. Massa somnis delirants, apassionats, seductors... Amant de tots els homes sempre que siguin valents, respectuosos, dignes i lliures...

2 de maig del 2012

Mitològica

Em sento com una Galatea imperfecta als ulls del mon, una Afrodita massa convençuda de proporcionar felicitat hem va donar la vida, va transformar el meu cos de marbre fred en un cos de sang calenta, però va trigar massa i en despertar... Pigmalió ja no hi era, s'havia cansat d'esperar... i es va acontentar amb menys del que realment es mereixia, perquè tenia por, por per aconseguir allò que més desitjava.

Ara vagaré com un ànima perduda, buscant al present els ulls que aconsegueixin polir la pedra que porto a l'interior i fer-la brillar...

M'agradaria que poguessis veure en mi les meves perfectes imperfeccions...


Pygmalion per Giulio Bargellini. 1896.

Sensacions...

He sentit com uns braços m'abraçaven fort i expressaven un "com m'alegro de veure't!"
M'ha invadit l'olor de mar al respirar.
He sentit com l'aigua d'una onada freda es posava entre els dits dels peus.
He caminat sobre la sorra calenta.
He notat com el sol m'escalfava la cara.
He escoltat el soroll de les onades i com retronaven dins del meu cap.
He perdut la mirada més enllà de l'horitzó.
He deixat volar lliures els meus pensaments i preocupacions momentànies.
He percebut la tristesa d'un comiat i d'una enyorança anticipada...

Però ja he retornat d'aquest moment real i fugaç i torno a tenir els peus sobre l'asfalt...


 

29 d’abril del 2012

Reaccions...

Hi ha persones adultes brillants però quan es troben en la intimitat de les seves relacions més compromeses es transformen i reaccionen com xiquets malcriats si tenen falta d'atenció, d'amor, sexe, reconeixement...

Necessito sentir algú que sigui capaç de treure del meu interior el que ningú ha pogut treure a la llum fins ara... Encara que m'espanti, encara que no m'agradi el que pugui trobar, encara que no ho pugui compendre, encara que em desbordi, encara que sigui només una única vegada...

25 d’abril del 2012

Sense perdre el Nord

Segueixo buscant la manera d'alliberar els sentits, tot i sabent que puc perdre'm dins del laberint dels meus pensaments (inconnexes, primitius, calents...) Corro el risc de no tornar-me a trobar i quedar submergida dins la meva bogeria, però sempre hi ha algun detall que hem recorda on és el meu Nord i hem fa tocar de peus a terra. De moment...

Per on començar? Simplement amb gaudir amb calma del trajecte, observar el que ens envolta. Quantes coses no ens perdem per córrer massa? Tants cops hi havia passat per davant... però per les presses, estrès o perquè simplement només caminava mirant-me als peus no l'havia vist mai. Un penell vell rovellat i doblegat però sempre està allà intentant tocar els núvols i senyalant cap on gira el vent...


23 d’abril del 2012

Diu la llegenda...

En un dia com avui la foto no podia ser diferent a aquesta...


Una rosa vermella il·luminada pel sol.

Una rosa que com diu la llegenda neix d'una gota de sang.

Una rosa que no esperava.

Una rosa que m'ha fet somriure.

Una rosa que s'obre amb fragilitat i tendresa.

Una rosa efímera fotografiada per ser inmortal.

Una rosa que no és perfecta i dins la seva imperfecció està la seva bellesa...

Feliç diada !

21 d’abril del 2012

Sensualitat imaginativa

El moment s’apropava, ja no hi havia temps per recular. A l’estació, de peu, sentia com el cor li bategava tant fort com si intentés sortir del pit i fugir. La força i ritme dels batecs augmentaven proporcionalment amb l’entrada del tren.
El soroll de la frenada que feien les rodes dels vagons sempre l’esgarrifava, aquest cop li va semblar la cançó més dolça que mai havia sentit. En obrir-se les portes va aguantar la respiració fins poder veure com baixava les petites escaletes metàl·liques lentament, i es va quedar hipnotitzada per la calma de les seves passes. Tenia un desig irrefrenable d’arrencar a córrer i llançar-se a sobre, però va ser incapaç de aixecar el peu del terra i fer una passa.
En un parell de llargs segons ja estaven un front a l’altre. Estava desitjant sentir la tendresa amb que uns braços forts agafessin el seu cos tremolós. Notava a la orella l’escalfor de la respiració pausada i profunda. I en aquell moment totes les seves pors van desaparèixer.
Van començar a caminar a poc a poc, mentre compartien idees potser massa esbojarrades, al cap i a la fi així ho sentien. Quasi sense adonar-se’n van fer cap a una platja, una caleta petita d’un poble de pescadors, en aquells moments desert.
Amb el mar al davant, sentint la meravellosa melodia de les onades que anaven i venien es van mirar fixament, una sola mirada seva la despullava, aquells ulls brillants entraven fins als racons mes amagats dels seus pensaments. Els seus dits li acariciaven els seus cabells mentre els llavis s’apropaven. Va entreobrir la boca i va posar tots els sentits amb aquell petó que amb tantes ganes desitjava.

Un cop va probar aquells llavis tan dolços se’n va quedar enganxada com una mosca a la mel. I ja no podia parar, un petó darrere de l’altre i el següent millor que l’anterior. De la boca a la galta, de la galta al coll, del coll a l’orella i de nou tornava als llavis. La feia encendre i li subministrava l’oxigen que necessitava perquè el foc no deixes de cremar. I es va deixar portar, amagant la consciència i deixant manifestar els seus instints més primitius.
Abraçats sense separar-se, notava a través de la roba, la força amb que el desig li augmentava i quedava presionat dintre dels pantalons, esperant poder-se alliberar. Els llavis se l’hi posaven vermells i turgents, tan pels petons que no podia deixar de fer com per les ganes irrefrenables d’acariciar amb la llengua aquella torxa encesa. I així ho va fer, començant a baixar poc a poc, petonejant-li el pit, la panxa, el melic…  fins arribar al seu tresor dur i calent. El va començar a llepar, l’acariciava amb els dits, se’l posava a la boca i el xuclava com si fos el caramel més dolç que hagués tastat mai.
Ell es trobava en un estat d’embriaguesa sexual, la seva respiració i els gemecs continguts donaven a entendre que en volia més però tot i així va apartar-la amb delicadesa i la va estirar sobre l’arena calenta de la platja. Assegut al seu costat s’inclinava per no deixar-li de fer els petons que tan li agradaven.
En volia més, ho sabia, ja no podia parar. Així que, es va posar a sobre i va notar com entrava lentament però amb fermesa i es movia poc a poc amb el ritme de la respiració i del soroll del mar. El plaer que sentia era indescriptible, gaudia cada instant com cada nota d’una bona cançó, d’aquestes que no pots parar d’escoltar ni un moment i no vols que acabi mai. Ja no podia controlar els gemecs, sentia com l’energia li recorria tot el cos i la seva ment en blanc només pendent d’agafar aire…
Després de la explosió de plaer, silenci… Silenci acompanyat d’una brisa de mar tèbia. Estirats es miraven mentre recuperaven l’alè.

I de cop un soroll agut la va fer baixar d’aquell núvol tou en que es trobava, va tornar a la realitat, el tren que esperava acabava d’aturar-se a l’estació i la història que s’havia imaginat, tot just començava, d’ella depenia que es fes realitat...


Realitat o ficció tant se val, una història per tancar els ulls i sentir el soroll del mar...

17 d’abril del 2012

De bon matí...

Surto al carrer i agafo aire... inspiro ben fort! Encara es percep restes de l'olor a terra mullada que ha deixat el veí al regar les flors. L'aire fred entra al meu interior i el noto.
Obro els braços i abraço el vent, m'acaricia els cabells i els despentina, hem sento bé.
El sol hem dona escalfor, la seva llum penetra a través de la roba y hem recorre la pell.
Aixeco el cap amunt i veig com els núvols es mouen ràpid, corren per ser els primers en amagar-se darrere del perfil de les muntanyes.
No penso, només sento...



15 d’abril del 2012

El primer que fem es mirar... desprès olorar... i per últim provar...

Hem de notar si és brillant o apagat, tèrbol o transparent i si té presència o absència de restes. També valorem la quantitat, l’apariència i la persistència.

Després seguim amb l’aroma. Es pot percebre com canvia al escalfar-se i com els aromes es dissipen.

Amb el gust es detectem els components químics del cos i la informació es transmet al cervell mitjançant la llengua i la gola. Tindrem en conte les sensibilitats individuals i els danys en que han estat exposats recentment. Assegura’t de posar-ho en contacte amb els llavis, dents, paladar i llengua.

Per al cos fixar-se amb l’estil, primera impressió i valorar-ho positivament si el paladar s’adapta als gustos predeterminats. Si decidim només amb l’aspecte, mentalment li restem punts a les altres percepcions com l’aroma i sabor.

Relaxa’t... respira fons... torna a olorar i assaborir... fes una pausa...


Que us sembla? Ho fareu el pròxim cop quan demaneu una cervesa????
D'una cosa tant simple com beure's una cervesa i tan complex poder-la apreciar bé amb tots els seus matisos, se'n pot treure molta sensualitat. Avui hem sento com aquesta cervesa que encara no ha estat convienentment degustada.


Salut i disfruteu de les percepcions sensorials en tots els aspectes.


“Cuando cates, no observes la botella, ni la etiqueta, ni el entorno; sumérgete en ti mismo para ver cómo nacen tus sensaciones y cómo se forman tus impresiones. Cierra los ojos y mira con la nariz, la lengua y el paladar”. Pierre Poupen

12 d’abril del 2012

Contradiccions d'identitat

Hem sento un esperit jove però amb la sabiesa que m’han donat les experiències viscudes. I sé que encara hem queda molt per descobrir.
He après a no tenir por tot i sentir-me insegura molts cops.
Aparento una persona simple i transparent encara que a vegades puc ser massa profunda i complicada.
No sóc ambiciosa però lluito pel que vull ser.
Externament sociable però internament reservada. Qui  hem vulgui conèixer ha de mirar al meu interior sense prejudicis i estar receptiu.
Absolutament sincera amb els que m’envolten encara que de vegades intente enganyar-me a mi mateixa.
M’agrada compratir i ser generosa amb els altres però a canvi d’aprendre tot el que els altres hem poden ensenyar.
M’expreso creant encara que no sigui res ni perfecte ni definit. Transmetent sensibilitat a la cuina, congelant instants del temps amb una càmera fotografica, explicant el que sento a un troç de paper (o al blog), fabricant idees mentre somio desperta…
Tenir  infinites ganes de riure fins a quedar-me sense respiració, encara que l’acudit sigui el més dolent de tots i a la vegada tenir profunda tristesa, indignació i ràbia per moltes situacions d'actualitat.
Sóc  insaciable i perillosa però a la vegada també delicada i dolça.
No vull ser el centre de l’univers de ningú, no m’agrada portar tanta responsabilitat a les meves esquenes. Tot i que això sigui molts cops inevitable.
Per a mi no existeixen dues meitats sinó sencers complementaris. Res de mitjes taronges, hem considero una peça sencera. I hem pregunto per què enlloc de buscar desesperadament meitats, probablement  inexistents, no ens dediquem a fer macedònia?
M’agradaria nedar dintre d’un mar de carícies cada dia sense pensar, només sentir.
No vull tornar-me a sentir simplement buida, necessito estar receptiva per absorvir-ho tot com una esponja i desprès exprèmer fins la última gota tot el que hem volta pel cap.
He après a cuidar el cos per tenir salut i també una ment desperta, que s’ha d’alimentar bé igual que alimentem al cos. S’ha de cuidar i fer-la pensar, donar-li paraules per llegir, melodies per escoltar, aromes per olorar, caricies per sentir…


Gràcies als que hem llegiu per escoltar a una pesada amb el cap embolicat i els dits massa llargs ;-)

10 d’abril del 2012

Deliris


Amb l’ànima calenta i un paladar exigent vaig tastar el nèctar de desitjos prohibits.
Encara puc sentir el regust als llavis de la mel de la teva pell.
Avui tinc por a tenir un orgasme sobtat i no saber com dissimular-lo.
Tu despertes els meus desitjos latents amb la teva carn que fa olor a sensualitat.
I després de cada èxtasis torno al meu cos hiperactivat i amb el pols accelerat,
des dels inferns, però torno novament a la teva essència i ens sentim.
M’agradaria que poguessis escriure una història entre les meves cuixes,
desitjaria ser la mussa dels teus sospirs i gemecs
i començar un cicle inacabable entre dimoni innocent i àngel de l’infern...





8 d’abril del 2012

Antics desenganys

Aquí deixo un escrit retrobat en una llibreta vella i descolorida:

El meu cor s’ensorra per moments
La solitut m’envaeix
Per què m’has abandonat?
Hagués anat on m’haguessis portat
Hagués fet el que m’haguessis demanat
Hagués passat la vida al teu costat
Sentiments borrosos només hem queden
Records que mai s’oblidaran
Llàgrimes salades surten
Dels meus ulls enuvolats
Només podien eixugar-se
Si els teus braços envoltessin
Els meus pensaments pessimistes
I quedessin atrapats per sempre
Hagués anat on m’haguessis portat
Hagués fet el que m’haguessis demanat
Hagués passat la vida al teu costat
Jo no hem queda esperança
Els meus ulls s’han quedat secs
Estic sola I no queda res.


Mentre el llegeixo sóc concient de com era i com sóc ara. Això ho va escriure la adolescent enamoradissa, dependent, pessimista i ferida que vaig ser. Ara hem veig a l'extrem totalment oposat, amb molta força i energia per aconseguir els reptes que sorgeixin, he evolucionat i m'agrada. 

Qui sap si d'aquí uns anys rellegiré l'entrada "Realitat..." o "Obrint els ulls..."i ho veuré amb un altra prespectiva. Evolucionem i el millor de tot és ser capaç d'adaptar-se als canvis.

Aprofito per agrair i donar una abraçada virtual als que hem llegiu i seguiu aguantant un ànima esbojarrada com la meva que te molt temps per pensar i teclejar.