21 de febrer de 2014

El somriure de Cheshire


Diuen que la lluna ens desperta els sentits i aquella vesprada fou especialment influent.
En amagar-se el sol també ho fan les meves pors i apareix la foscor banyada per una tenue llum blanca quasi imperceptible.

Podria ser que fossis tu que m'alterava, potser va ser ella la que em feia obrir de cames i desitjar-te, potser era la primavera. Sempre escalfada quan arriba aquest temps tant inestable i de temperatures oscilants, esperant que arribi l'hora d'obrir-me i mostrar tota la bellesa interior.

Les mirades rebudes no tenien desperdici, vas trencar el gel amb un encontre breu abans de despullar-mos. Tots dos ens desitjavem de la forma més cavernícola possible. Només pensavem en buscar una cova per endinsar-nos i revolcar-nos a terra sense coneixement. Però que ingènus... a la vora de la mar no hi ha coves que ofeguin els gemecs... 

I mentre et cavalcava tirava el cap enrera, aixecava la mirada amunt podia veure la lluna, brillant a dalt de tot. Una lluna que somreia mentre ens obserbava, espectant, era testimoni de la nostra luxúria.

Seguiem deixant-nos dominar pel plaer, fins arribar a quedar-me sense respirar uns segons a causa de la intensitat d'aquell orgasme. 

1 comentari:

  1. Mmm... no li diguis a ningú, però avui narres quelcom que he viscut no fa massa...

    ResponSuprimeix