20 d’abril de 2016

Excursions

La seva valentia l’havia portat a una ciutat encara desconeguda per a ella. El sol escalfava l’asfalt i aquest desprenia una calor asfixiant, temps xafogós de juliol. Caminava sense rumb prefixat, només caminava fent una passa darrere de l’altra. Al fons un grapat d’arbres alts trencaven la monotonia del paissatge dels alts edificis que feia estona que l’acompanyava.
Un parc, típic, amb jubilats jugant a bitlles, nens als gronxadors cridant, parelles assegudes a un banc besant-se sense respirar, un grup de dones joves aparentant més edat, xerrant sobre la freqüència de netejar la cuina mentre vigilaven que els seus fills juguessin sense embrutar-se, algún atleta suat que corria esbufegant per l’extra de cansament produït per la calor.

L’aire escàs i calent que corria feia moure les fulles dels arbres que protegien la gespa del sol. El tronc gran i fort d’un (arbre) va invitar-la a seure’s a sota, recolzant l’esquena en aquell tronc robust va aixecar el cap per observar les rames i fulles que li donaven ombra. Era un bon lloc per llegir i endinsar-se al llibre, per treure de la ment tots es motius que l’havien portat a fugir del lloc on es sentia engarjolada.

Passava les pàgines mentre jugava amb la gespa pasant-se les petites fulles entre els dits, acaronant aquella moqueta verda i tova. Tan immersa amb les histories i aventures interespacials del llibre no va presentir la mirada penentrant del noi que hi havia assegut a un banc de fusta uns metres mes a la dreta d’on estava ella, feia estona que hi era però no se’n havia adonat encara.

De tant en tant tancava els ulls i imaginava que era ella el protagonista del llibre i que podía volar entre els estels que tantes vegades mirava desde la finestra.
El noi del banc, l’intrigava, no portava cap gos per passejar, ni parella, ni criatures simplement un solitari que gaudia del parc. En tornar a aixecar el cap del llibre per observar-lo i intentar esbrinar alguna cosa més sobre aquell extrany ja no hi era…
Sense més preocupació que saber per on la portaria el llibre va escoltar un “Hola” tímid que venia d’una veu greu i masculina. Es va posar vermella en comprobar que era el noi del banc ara a un pam escàs d’ella.
- Estic observant-te desde que has arribat, no ets d’aquí oi?
Ella va contestar assentint amb un moviment de cap.
- Passo pel parc cada tarda i no t’havia vist mai, ho se perquè sino ho recordaría. 
Va soltar aquella frase utilitzada com a técnica masculina de caça però el noi no tenia gaire traça amb el to de la pregunta i li va fer somriure.
- Hem dic Levanah, encantada.

- Roger, igualment…

Sembla que el fet d’obrir la boca li donés permís per seure al seu costat. A prop, tant a prop que podía llegir la lletra petita del llibre sense dificultat. Va sentir-se atret per l’olor femenina ja que cada cop s’apropava més al seu coll i ella sense treure els ulls del llibre tot i que ja no l'estava llegint, sentía l'escalfor de la respiració d’aquell noi extrany sobre la pell...


Rescato antics relats que fa anys vaig escriure i han quedat com esborranys. 
Comença a ser hora de tornar i reobrir el blog.

Cap comentari:

Publica un comentari