Entrega...

Portava dies desitjant que les hores passessin ràpidament, la impaciència no deixava avançar el rellotge, però el temps no s'atura i el dia era pròxim. Estava nerviosa, tenia por que els genolls em fessin figa i no em deixessin aguantar de peus. En posar el dit sobre el timbre sabia que no hi havia marxa enrere.

El meu cap donava mil voltes a com podia haver arribat fins aquell extrem, una dona tant independent que se sentia sotmesa per ell. Com podia haver arribat a deixar-me dominar? Tants de dies tancant els ulls imaginant mil i una possibilitats, ja no hi havia lloc a la imaginació ara era moment de sentir. Un a un va descordar-me els botons de l'abric, poc a poc anava deixant-se veure el conjunt de llenceria curosament escollit per ell, l'abric va caure al terra amb un soroll sec. Vaig tancar els ulls per gaudir encara més de les seves mans mentre em tocaven el vestit i resseguien el llaç de la sota dels pits.
 

Entregada i sotmesa voluntàriament als seus desitjos i perversions. Pensava que no era possible, aquella lluita interna entre la submisa obedient i entregada que desitjava ser i la dona indomable i tossuda que era. Aquella barreja de sensacions m'escalfava i el fet que no deixés de tocar-me encara més.
 

La barreja entre les contradiccions de dolor i plaer, voler-ne més però a la mateixa vegada desitjar dir prou. El meu orgull i les ganes de demostrar que podia superar els meus propis límits permetien que el plaer no deixes d'augmentar. Ell donava ordres, contundents sense donar temps a pensar amb res sinó només obeir. Ja ni puc imaginar el plaer sense anar acompanyat de les seves instruccions, li entrego el meu be més valuós, la llibertat, encara que sigui de forma momentània.
 

Vine, seu, aixeca't, agenolla't, posa't així, gitat, no et moguis, tanca els ulls... seguia la seva ordre immediatament esperant impacient la següent. Sobre del llit lligada per unes cordes d'aire que m'impedien aixecar els palmells de les mans del llençol. Ni tan sols la cera calenta que gota a gota anava caient sobre el meu cos va fer trencar els lligams imaginaris. Aquella era la meva oportunitat de demostrar que em tenia a les seves mans i li oferia tot.

Nubel aquesta entrada és per a tu, per dir-te gràcies per ser-hi i endavant amb tots els nous reptes que tot just comencen :)
 

Desenfoc de sentiments...

No puc treure't del cap, igual que aquella cançó que de tant dolenta queda perforant neurones i no pots esborrar-la ni cridant. El desig creix per tu dia a dia i no sóc capaç de posar-hi fre, ja que en el fons sé que no vull que pari, que augmenti i augmenti fins que travessi tots els límits de la raó, sobrepassi el descontrol de la bogeria i totes les meves forces es centrin en venir-te a buscar.
 

Paraules amb lletres que manquen, trenets que no paren de donar voltes en una via circular sense sentit i amb una bateria inesgotable, mans lligades amb cordes imaginàries.

M'agradaria segrestar una estona del teu temps, robar-te unes paraules i que siguin només meves, sentir els teus ulls mirant-me fixament els llavis quan somriuen complaents per tenir-te a prou distància per sentir fins i tot el que penses.