29 de juny del 2012

Cuina d'una nit d'estiu...

Podreu entendre  que vull dir quan les coses són encara més inesperades de el que una s’imagina quan diu i pensa que tots els homes són iguals a l’hora de mirar una dona amb desig. Si  algun cop haveu observat com un home reacciona a la resposta de la teva mirada envers la seva. Alguns, no saben com respondre a tal efecte visual. D’altres simplement se et mengen.
Solia anar informal als sopars d’amics i de la colla del barri. No m’agrada’t mai donar la nota vestint a la moda ni massa mudada, al ser un sopar d’inauguració d’un restaurant  per gent jove, la millor opció era presentar-me tal i com hauria anat a sopar a casa d’una amiga de sempre.  Arribo d’hora a dos quarts de nou, sóc puntual, m’agrada arribar just l’hora marcada i em trobo que no hi ha gaire gent dintre el local. Vaig a la petita barra de metacrilat verd i em demano una cervesa negra que està força de moda als bar de la zona. De seguida veig al Lluís tot mudat i atabalat amb els preparatius d’inauguració . –Osti Levanah! Ja ets aquí!- diu quasi sense parar de caminar entre les taules mirant que no faltes cap de les tapes i platets que havia preparat per aquesta nit.   –Hola Lluís! Va que això ja esta apunt home,vine aquí i dóna’m dos petons abans no t’agafi un atac noi!-  Ell sempre galant, es planta davant meu i m’agafa la mà i com a una marquesa em dona dos petons quasi sense tocar la mà dreta.  És un dels pocs que sap com penso, i sempre em tracta com si fos la dona més important que hi ha al món. Per això sóc aquí no podia fallar-li un dia com avui. Si no fos gay seria un encant al llit, quants cops no hauré pensat en fer-lo canviar d’opinió, però no hi ha res a fer. És un gay convençut, i té clar que és lo millor que li ha passat mai, adonar-se’n de que ho és absolutament. Sempre diu que els mals de cap que s’estalvia amb les dones gràcies a ser-ho, fent broma es clar. No puc més que donar-li la raó, ja que si no segur que tindria molt problemes amb noies com jo.
La cervesa em munta un poc al cap i noto com em relaxo tot i veure l’estrès del Lluís, és millor no molestar-lo ara. Demano una altra cervesa negra, m’agrada el sabor amarg del llúpol, i la seva olor recorda la tarda en que Ricard em va demanar de anar amb ell a... però això són figues d’un altre paner.
Miro l’entrada i entre el vidre observo alguns amics del Lluís xerrant com esperant a que algú faci el primer pas cap a la porta. Llavors de sobte per la part translúcida  del vidre del costat dret  de la porta entra un noi amb samarreta negra i ulleres que després d’obrir-la  del tot s’atura i mira l’interior amb una passada ràpida com si tingues ulls de falcó. Sempre m’han fet gràcia les persones que miren així. Jo me’l miro com si fes estona que observes l’entrada asseguda de costat a la barra. Llavors darrera el noi de les ulleres entra ell.  Va ser quan vaig sentir el seu nom per primer cop, en Lluís l’esperava i semblava molt content de veure’l.- Un amic gay segurament -vaig pensar. El Lluís s’hi va tirar al damunt de forma exagerada i abraçant-lo dient el seu nom en veu alta i clarament molt il·lusionat. Nom que no oblidaré mai. No és que al veure’l  m’impressiones ni re de tot això, va ser el que va passar després de que Lluís me’l presentes durant la nit entre taules i tapes . Entre el restaurant i el mati següent.
La tercera cervesa negra ja feia efecte, i ell també en prenia de la mateixa marca. Sols m’havia fixat amb això, que ell prenia la mateixa cervesa, res estrany, no era l’únic que en bevia. No tenia gaire cosa en especial així d’entrada a excepció de com movia les mans , cosa que sempre m’hi fixo en tothom.
Tot i així vaig posar-me al seu costat, a la taula del fons al costat dels retrats  vintage de velles glòries del cinema. La quarta cervesa, o potser el llum vermell de sobre la taula i la sensació absurda de que el coneixia d’alguna cosa em va dur a dir-li hola, però ell es va abançar i amb un rostre calmat em va saludar. – Hola, ets la Levanah oi?, amiga del Lluís. Sóc en Josep Maria, company d’estudis de cuina del lluís a l’escola de Sitges.-  Vaja, umm... , vaig pensar. –Si, sóc amiga de fa temps- Li contesto ràpidament , com sorpresa. Des d’aquell moment, varem estar xerrant de com ens havíem fet amics d’en Lluís , de com havia muntat el restaurant i de multitud de temes amb els quals tots dos teníem alguna cosa en comú.  Em fascinava la seva veu, les seves explicacions, com movia les mans de cuiner i les raons que l’havien dut a ser-ho.
Tot va començar així.
Unes hores més tard érem  camí casa meva , ja que ell passava la nit a la fonda i li venia de camí. M’agradava aquest noi,  s’havia ofert amablement a acompanyar-me després de tancar el local amb licors i begudes de malt fermentat. El cap només pensava amb aguantar l’equilibri i amb que passaria si l’invités a una ultima copa a ca meva, proposant-li-ho com tota una declaració d’intencions, no tenia re especial, però m’agrada i em sentia agust amb ell. Tenia por, de que digués que no. Ell no em mirava com solen fer alguns nois que creuen tenir algun efecte afrodisíac en mi fent-se com els interessants en temes que a mi em rellisquen d’una manera evident per la cara que poso. I no és que del que vam parlar fos super interessant, l’interessant si no que era la forma de com ho deia.
 De passeig cap a casa, amb ell rient de les bajanades que comentava jo sobre el barri em vaig adonar que anava com animada, excitada. Que l’alcohol i la lluna plena s’havien posat d’acord amb fer que fins hi tot l’ombra que reposava al costat de la meva acabessin una sobre l’altra.
Just al arribar a casa, la pell se’m posa freda i faig com un acte reflex de patir un tremolor, però no de fred si no d’una altra cosa. Era desig, un desig desconegut com aquell home aparegut en la meva vida de sobte un vespre de divendres.  Desig agreujat pel grau alcohòlic i per la quasi perfecta harmonia d’unes mans i d’uns braços que van agafar per sorpresa , d’uns llavis estrets  que desprenien sinceritat . Així entre els seus braços em va dir: –Anem, vull explicar-te per què m’agrada la cuina-.  Va dir-me amb veu de brisa que passa entre les fulles. I jo, intento dir-li que anava un poc beguda, però ensopego amb els meus peus i ell no em deixa caure, em sosté fort i això em fa adonar que pot moure el meu cós sangprès en aquell instant cap i  on ell vulgui, però també de la seguretat que m’ofereixen. Em deixo  dur, però sóc jo que el porta fins l’entrada de casa meva.
Tardo en trobar les claus de casa més de que acostumo, tot i dur una bossa de mà petita i amb poques coses. Encenc el llum del passadís com si no fos el de casa meva. Un dit es passeja suau  i decidit pels meus llavis, segellant-los i fent-me respirar pel nas. Sem posa la pell de gallina i de sobte ja no duc roba més que l’interior , que comença a desaparèixer  lentament com si sortís tota sola amb voluntat pròpia. En aquell moment jo no tocava de peus a terra, per un instant vaig pensar que surava en l’aire, i just, quan anava a agafar-ne un poc per meva la boca humida lliscant amb els llavis d’ell en forma de gran i lenta aspiració m’adono que sóc a la cuina, amb les natges damunt d’un marbre tebi i respirant fort i ràpid... cada cop més fort i més ràpid.
No puc moure’m ni vull, però ell em demana que deixi d’agafar-me al seu coll i posi les mans entre les seves...  damunt del marbre, per així  dur-les i dirigir-les com un director d’orquestra . No puc d’escriure el que vaig sentir en aquell moment, m’és impossible, però si que puc dir-vos que ve passar.
Ell em va cuinar, usant el meu i el seu cos, va fer  de les meves part s del cós els ingredients i dels moviments una recepta. Un moviment portava a l’altre, una cocció de les meves entranyes a foc lent fins arribar al punt del plat mestre en que els vapors i les sensacions assolien un tacte càlid i humit de la pell de tots dos fins bullir l’aigua de dintre una olla a pressió que estava apunt d’explotar de sabors.
Em feia tastar amb suaus cullerades cadascun del plats, arribant a un èxtasi ininterromput entre plat i plat, entre llengües i llavis. Els meus pits eren com fogons. Les seves mans encenien la flama, i jo li feia treure’n més i més...
 Entrants exquisits de de petons i pètals de rosa amb carícies de pell de préssecs aromatitzats amb paraules mudes d’amor. Primers de fondue de cóssos i mels de flors d’estiu.  Segons de farcits de plaer i moviments ràpids de mans lligades i ulls envelats amb postres de crema de fruits que m’omplíen els sentits .  No sé com explicar el que vaig sentir, sols puc dir que no ho havia sentit mai. Em va cuinar, i ens vam menjar fins l’ànima.

Un bon relat fet per un bon amic. Esperem que la inspiració no l'abandoni i es submergeixi de ple amb el món blogaire. Un blog nou, gris i buit que segur s'omple aviat de centenars de lletres per transmetre sensacions. Vola ocell de nit, vola!



25 de juny del 2012

"Poesia en aigua freda"

Com havia de deixar passar aquesta proposta tan divertida? Aquí deixo la meva humil i personal aportació! 


Sóc d'emocions fortes
qui ho diria...
esperant fins l'últim moment
per enviar la poesia.

Qui m'ha vist i qui em veu
m'he posat a escriure versets
tot perquè Jordi "banyeres"
en quedi satisfet.

Sola i avorrida per casa
busco un bon entreteniment
omplo la banyera d'aigua tèbia freda
i m'hi poso en un moment.


Li tiro sabó i sals aromàtiques
per buscar la inspiració
i entro dins amb un aneguet de goma
en funció de vibració.

Perdo la noció del temps
entre escuma i plaers
crits ofegats sota l'aigua
perquè no es sentin del carrer.

Els instints em posseeixen
faig els meus desitjos realitat
i si la veïna del tercer m'escolta
segur que s'hi hauria apuntat.

I que bé que s'està a dins
l'aigua tèbia i mullada
però hauré de sortir aviat
si no vull quedar-me arrugada.

Com no podia ser d'altra manera
sempre escalfant al personal
però no se escriure res
que no acabi sent sexual.

Tant de llegir-vos en poesia
al final m'he animat
tot i que sense gaire traça
espero que repte superat!

22 de juny del 2012

Bany d'estrelles

Necessitava un moment d'intimitat, per a mi mateixa amb els meus pensaments.

Trec les claus del contacte i baixo, de la música que sempre m'acompanya al volant de sobte silenci i foscor... Poc a poc començo a veure el camí, no hi ha lluna però els perfils dels arbres estan ben definits. De camí sento com la terra cruix per les meves passes, i cada cop els ulls em permeten veure amb més claredat.

Pujo les quatre escales que separen l'aigua de la terra i poc a poc deixo caure la roba a terra, preparo les veles i les encenc. La llum ataronjada de la flama il·lumina l'aigua i produeix ombres que acaricien el meu cos.
Asseguda a la vora miro l'aigua calmada, sense moviment, poso el peu a dins i produeix petites onades fins dispersar-se a l'altra punta.

El silenci tant apreciat es trenca pel discret soroll inconstant d'uns grills, algun gos que udola entre les muntanyes, fins i tot el soroll d'un avió llunyà que creua el cel amb les seves llums que fan pampallugues, però desprès de nou silenci...

Aixeco la mirada una mica i es percep perfectament la silueta de les muntanyes dels voltants, després tiro el cos enrere i veig el cel, negre fosc i pigat d'estrelles. Entro dins l'aigua, els meus moviments s'acompanyen per un soroll dolç, com si l'aigua protestes per molestar la seva calma.

Apago les veles una a una, l'olor que fan en apagar-se m'agrada. M'estiro i la força de l'aigua empeny el meu cos cap a la superfície, noto com la força de la gravetat em manté a dintre horitzontalment. Miro amunt i de nou el cel negre, ara tot en foscor sense cap llum diferent de les estrelles, milers i milers d'estrelles, tantes com el camp de visió em permet observar, i amb la mirada perduda entre ells i el cos flotant relaxat deixo la ment en blanc, com si no hi hagués present, com si estes volant entre les estrelles i saltant d'una a l'altra.

El temps passa sense ser-ne conscient, molt lent o massa ràpid, ves a saber. Surto de l'aigua, l'aire que corre fa que tingui un calfred i torno a tocar de peus a terra, l'aigua dels cabells forma un rajolí que baixa per l'esquena.

De sobte una respiració trenca el silenci... no estic sola, uns ulls brillants m'estaven observant, a mi i al meu bany d'estrelles. Uns ulls desconeguts o no, que desitgen acariciar-me i sentir entre les mans la meva pell mullada. Entro al joc de carícies silencioses, els sospirs trenquen el silenci i produeixen una melodia agradable d'escoltar...



19 de juny del 2012

Equivocacions...

Molts cops ens equivoquem i tornarem a fer-ho però ens permet aprendre dels errors i quan els cometem de nou sabrem com seguir endavant amb més facilitat. El fracàs no existeix en si mateix sinó persones que deixen de lluitar i s’abandonen al seu destí.

I jo definitivament valenta o tossuda... i per més que intente seguir un caminet esfaltat acabo tirant pel que més pedres per ensopegar hi ha (amb blaus, cops, ferides i cicatrius) això sí sempre amb un somriure a la cara hem netejo les ferides i hem preparo per tornar a caure... Si algú sap com evitar-ho que no es guardi el secret.

Error o encert? Depèn de la desició propia tancar-se en un mateix i ser freds a les sensacions o alliberar-se i ser generosos independentment de rebre de tornada la mateixa generositat o no.
Segueixo camí avall sense frens... de moment cap mur m'ha fet parar en sec...

10 de juny del 2012

En forma de ploma...

- Què tens a les mans?

- Una ploma...

- Una ploma! Què fas amb una ploma a les mans?

- Vine, treu-te la jaqueta i deixa't portar...

L'habitació era acollidora, il·luminada només amb la poca llum que entrava entre les escletxes dels porticons de fusta i amb una llum tènue i ataronjada que proporcionava un llum de sal. Silenci total a l'exterior tot i ser les primeres hores de la tarda, tan sols el cantar alegre d'algun ocell que de tant en tant es posava al pedrís de la finestra. I al mig, un llit ample amb uns llençols col·locats a consciència, ben estirats donaven sensació de calma.

Aquells braços forts que finalitzaven amb unes mans grans i robustes van començar a treure'm la roba amb una tendresa i delicadesa que pensava que no seria possible. Peça a peça la roba que em cobria acabava al terra transformada en un drap sense forma i un calfred va recórrer el meu cos tot i estar en un ambient càlid.

- Gita't al llit.

- Però vols dir? I tu no et treus la roba?

- Creu, gita't.

No vaig poder-me negar, primer una cama que amb la pressió exercida sobre del llit va fer arrugar els llençols de la mateixa manera com quan poses un peu dins l'aigua d'una piscina solitària. Sentia com els seus ulls recorrien el meu cos nu, amb tendresa. Després d'una cama, l'altra fins que vaig estirar els braços i vaig posar-me de boca terrosa amb la cara sobre els coixins tous, suaus encara es podia sentir el perfum, proporcionat pel sol i els pins, de quan havien estat estesos al carrer.

Totalment perduda en un món de sensacions, causades per una situació nova, però confiada, absorbida per la calma que transmetia i oberta a totes les possibilitats que podia oferir, sentia com totes les meves inseguretats i pors no hi eren dintre aquella habitació.

No vaig poder veure com va pujar al llit i va agenollar-se al meu costat ja que estava profundament immersa amb les olors del coixí. Però sentir una respiració propera me'n va fer adonar-men.

- Preparada?

Aquella paraula va trencar el silenci... Un sospir per part meva li va donar el sí com a resposta. Pràcticament ja tenia la pell de gallina abans de començar a sentir. Va apartar els meus cabells amb calma per poder tenir les espatlles només per a la extensió de la seva ma aquest cop en forma de ploma. I la meva ment va alliberar-se totalment i seguia el recorregut dels moviments. Del coll baixava fins les espatlles, de les espatlles al braç i fins la punta dels dits de les mans. Recorria la pell sense pausa, baixava per l'esquena de forma decidida. De sobte vaig sentir l'escalfor que desprenia l'altra ma va quan va separar-me les cames i no vaig poder reprimir un gemec en notar la suavitat de la ploma al meu entrecuix.

- Ara dóna't la volta.

Així ho vaig fer, amb un moviment calmat i sentint la sensualitat a flor de pell. Tenia ara una bona perspectiva de la seva mirada que podia sentir, penetrant, com recorria tot el meu cos.
La ploma! La tenia entre les seves mans i hi jugava mentre decidia per quin racó del meu cos anava a continuar. Desitjava tornar a sentir aquella suavitat sobre la pell i aquella situació m'escalfava. 
Aquest cop va començar pels peus i va fer que arronses les cames, seguia pujant pel lateral de les cuixes fins arribar als pits i passar per sobre dels mugrons vermells, calents, sensibles i durs. Estava tremolant de plaer, engolida pel tacte, les olors, l'escalfor, per aquella mirada penetrant... Sentia com del melic va anar baixant fins l'entrecuix i amb un simple frec les sensacions van transformar-se amb un orgasme...



Una cosa tan simple com una ploma... Sí, una ploma suau que va fer-me vibrar de plaer sense ni tan sols imaginar-ho. Coses tan simples que a la vegada amaguen sensacions tan complexes si sabem mirar-les amb  uns altres ulls i amb imaginació.



5 de juny del 2012

Sóc massa calenta i desvergonyida?

Sóc massa calenta i desvergonyida? M'agrada el desig dels homes que em fa embogir i passa per sobre de la meva educació, a la raó, de les meves decisions... es superior a les meves forces. Sóc dèbil.

I ell, era autosuficient, un generós repartidor de plaer que no necessitava a ningú. El fet que jo pogués ser ningú m'ho posava difícil i alhora m'exitava. Volia que em fes seva de totes les maneres possibles, que em fes embogir de desig per al seu propi plaer i el meu.

Tenia ganes de veure allò on inevitablement acaba dirigint-se sempre la meva mirada. Descobrir-lo i veure el seu sexe plantat davant meu, sense pensar-hi el vaig agafar amb les mans i me'l vaig endur a la boca. Els meus llavis el xuclaven, la meva llengua el descobria, obria fort la boca per poder-lo sentir al paladar. I podia sentir els batecs del cor a traves d'aquelles venes plenes de sang calenta. M'agradava aquell membre gran, dur i fort. I pensar que en algun moment m'obriria de cames i hem penetraria hem feia embogir.

Recorria amb la mà les meves cames suaus, més suaus encara per l'interior. M'obria les cames sense trobar resistència i allí estava esperant, la flor de tots els desitjos. Va separar les meves cuixes i va afonar-hi el cap, els llavis, la llengua, el nas, la barbeta poc afaitada. Vaig sentir la seva llengua calenta entrar dintre meu i el meu cos es rendia a amb un calfred. I el meu sexe, tan mullat en volia més de la seva llengua, aquella llengua que llepa i xucla i hem feia gemegar de plaer...

I el fet de saber que seria un instant únic i l'escena ja no tornaria a repetir-se encara estimulava més el plaer rebut.

Moments d'inspicació entre el vibreig solitari de les màquines y la tranquilitat de la nit. Recordant agraida a tots aquells que han aconseguit fer-me oblidar de totes les meves inseguretats existents i fer-me sentir el que no pot descriure's amb paraules.