Bany d'estrelles

Necessitava un moment d'intimitat, per a mi mateixa amb els meus pensaments.

Trec les claus del contacte i baixo, de la música que sempre m'acompanya al volant de sobte silenci i foscor... Poc a poc començo a veure el camí, no hi ha lluna però els perfils dels arbres estan ben definits. De camí sento com la terra cruix per les meves passes, i cada cop els ulls em permeten veure amb més claredat.

Pujo les quatre escales que separen l'aigua de la terra i poc a poc deixo caure la roba a terra, preparo les veles i les encenc. La llum ataronjada de la flama il·lumina l'aigua i produeix ombres que acaricien el meu cos.

Asseguda a la vora miro l'aigua calmada, sense moviment, poso el peu a dins i produeix petites onades fins dispersar-se a l'altra punta.

El silenci tant apreciat es trenca pel discret soroll inconstant d'uns grills, algun gos que udola entre les muntanyes, fins i tot el soroll d'un avió llunyà que creua el cel amb les seves llums que fan pampallugues, però desprès de nou silenci...

Aixeco la mirada una mica i es percep perfectament la silueta de les muntanyes dels voltants, després tiro el cos enrere i veig el cel, negre fosc i pigat d'estrelles. Entro dins l'aigua, els meus moviments s'acompanyen per un soroll dolç, com si l'aigua protestes per molestar la seva calma.

Apago les veles una a una, l'olor que fan en apagar-se m'agrada. M'estiro i la força de l'aigua empeny el meu cos cap a la superfície, noto com la força de la gravetat em manté a dintre horitzontalment. Miro amunt i de nou el cel negre, ara tot en foscor sense cap llum diferent de les estrelles, milers i milers d'estrelles, tantes com el camp de visió em permet observar, i amb la mirada perduda entre ells i el cos flotant relaxat deixo la ment en blanc, com si no hi hagués present, com si estes volant entre les estrelles i saltant d'una a l'altra.

El temps passa sense ser-ne conscient, molt lent o massa ràpid, ves a saber. Surto de l'aigua, l'aire que corre fa que tingui un calfred i torno a tocar de peus a terra, l'aigua dels cabells forma un rajolí que baixa per l'esquena.

De sobte una respiració trenca el silenci... no estic sola, uns ulls brillants m'estaven observant, a mi i al meu bany d'estrelles. Uns ulls desconeguts o no, que desitgen acariciar-me i sentir entre les mans la meva pell mullada. Entro al joc de carícies silencioses, els sospirs trenquen el silenci i produeixen una melodia agradable d'escoltar...