Arribar tard...

Avui és d'un d'aquests dies que pel fet d'arribar 8 min tard he perdut molt.

Em sento impotent per no poder fer res, suposo que no es pot controlar tot...

Qui sap que passarà demà, però avui sento que he guanyat un grapat de incerteses.

Breus transparències

Mira'm als ulls... veus? sí sí aquí al fons d'arrere amagat... hi ha una part de tu.
Pots veure'm transparent com l'aigua ja que per tu no hi ha secrets, enganys ni astucies. Agafa'm fort de la mà i no m'escaparé.

N x 3

Aquest cop toca una entrada al blog different, aquest cop no és un relat eròtic o alguns dels pensaments plens de bojeria que tinc, avui vull donar les gràcies a tres de les DONES (sí, sí, amb màjuscules)  més importants per mi i sense les quals la meva existencia seria molt trista.

Gràcies per ser-hi, per escoltar-me, per algo que sembla impossible com és entendre’m.

Gràcies per estar al meu costat, per aguantar les meves històries, pels meus missatges a tothora.

Gràcies per animar-me quan penso que el món s’ensorra per una tontería, per riure amb mí quan estic desbordant d’alegria, gràcies per fer que cada dia que passo amb vosaltres sigui únic.

 

Una que ja no recordo anar a cap concert sense ella, ne’m passat moltes i molt peludes però seguim i seguirem endavant. L’altra que segons diuen no se que feiem abans de conéixens, és la meva coartada, la confident, com aquella “milloramiga” de la infància que mai vaig tenir. I per últim i no per això menys important la meva clon.

És difícil poder-vos tenir a totes tres a la vegada però cadascuna tindrà sempre un trosset del meu cor.

A les 3 gràcies per existir.

Desde el llit

Et somio... recordo com em menjaves i em mullo. M'excita imaginar-te un altre cop sobre meu, a sobre teu, refregant-nos els cossos.

M'agafes... em lligues, em penetres, xisclo de plaer.

T'espero... a quatre potes amb mirada tant viciosa com impacient.

M'obro... de cames, com una flor al sol, oferint al teu vici el meu nectar.

Babejo... mentre desitjo posarme-la a la boca un i altre cop, sense por, gola endins fins al fons del paladar.

T'observo... miro el teu cos embaladida sense deixar-me cap detall.

T'abraço... els nostres cossos es fonen mentre et claves dins meu.

Desperto, et busco... et sento a la meva esquena, la teva ma em repreta els pits, m'agafes fort perquè no marxi.

Dormo... tranquila, calenta, excitada... amb el teu alè calent al clatell.

Foc interior

Desitjo tornar a trepitjar aquell cim on no he arribat mai,
m'agradaria besar mil cops més els teus llavis d'encara sabor desconegut per mi,
anel·lo repetir les carícies teves que encara no he rebut,
fer realitat els somnis que encara no he tingut,
Sentir-te insaciable, alliberant la màgia de la sexualitat en estat pur.
I sentir aquesta imaginària realitat que es resisteix.
Gaudint amb tot el que acaba entre les meves mans,
entre anades, tornades i orgasmes infinits
l'energia em sobra i explosiona.

Passar per Quiròfan...

Acabo el somni amb un regust plaent, entreobro un ull i la claror que penetra l’habitació em fa donar un salt del llit. La tecnologia està en contra meva, el despertador no ha sonat i el mòbil no fa ni moviment. He d'anar a treballar i faig tard a la feina, nerviosa i accelerada intento vestir-me com puc, em poso un mitjó de cada color però tan se val, en el meu cap només retrona “faig tard, faig tard” semblo el conill de la historia d’Alicia al país de les Meravelles. Una passada amb la pinta pels cabells despentinats i una mirada ràpida al mirall abans de pujar al cotxe d’un salt. I els semàfors, maleïts semàfors tots en vermell. No puc deixar de pensar faig tard...

Arribo a l’Hospital intentant entrar per la porta del darrere, la més propera als vestuaris, li dono estirades per obrir-la, no puc i la torno a estirar, el meu cap no pensa que en cap de setmana roman tancada. No deixo de pensar faig tard, faig tard. Dono la volta pràcticament sense veure per on camino per trobar una porta oberta, la del soterrani, segur que per allà podré entrar. Sospiro quan quasi sense fer força s’obre. Ara de cap als vestuaris, per arribar  i fer drecera passaré per la sala se quiròfans i sense parar de pensar faig tard...

Al recórrer els passadissos deserts escolto uns sorolls estranys, pensava que no es treballava aquí en cap de setmana. Que estany que hi hagi gent a quiròfan, la meva curiositat fa callar la veueta interior i repetitiva que em recorda que faig tard i tinc la sensació que el temps s’atura. Vaig tirant passadís endavant, s’escolten veus però no suficientment altes per saber ni qui són ni quantes persones hi ha. Arribo a la porta de quiròfan sense creuar-me amb ningú, la porta és tancada i dono dos cops amb la mà a la porta. M’obre una noia que tot i que no hem parlat mai se que l’he vista algun cop per l’hospital, em saluda amablement i diu que si vull entrar he de vestir de verd, recollir-me els cabells i posar-me la mascareta. Ella espera que em canviï de roba i mentre em desvestia aprofitava per preguntar que feien un diumenge al matí aquí tancats però la seva resposta va ser només un espera i ara ho veuràs.

La segueixo, li sortia per darrere el clatell un rínxol ros que s’escapava del barret de paper verd que portava. Caminàvem silenciosament amb uns peus verds als peus cap a la sala del costat. Al entrar he de mirar mirar dos cops per a que el meu cervell processi la informació que rep. Esperava trobar a companys fent un inventari, reorganitzant la sala, netejant o inclús fent alguna operació però el que estava veient em fa obrir els ulls de cop, sentir-me sorpresa i excitada d’immediat.

Sobre la taula d’operacions hi ha un noi nu, lligat i emmordaçat, i sobre seu tres noies menjant-se’l a llepades. Els crits i gemecs que venen de la meva dreta fan que miri cap allà, on una noia d’esquena amb els braços oberts i les mans a la paret, oberta de cames esta sent explorada per un home lentament i incidint sobretot entre les seves natges. Perdo de vista a l’exploració per fixar-me en dos cossos sota la làmpada, un agenollat i empenyent amb força a l’altre  que estava quatre grapes, home o dona tan se val però els seus orgasmes continuats m’estaven provocant una excitació desmesurada.

Tothom amb màscares de color verd que tapen nas i boca, potser són companys coneguts, potser no ens hem vist mai però la mascareta ens permetia un marge d’anonimitat, d’error i morbo sense precedents. Els meus ulls no saben on mirar, no vull perdre’m detall de la situació. Sento com una mà suau m’estira i jo la segueixo fins sentir com varies mans em treuen la roba verda sense pressa i amb molta traça. M’assec a la llitera que tinc al darrera, oberta de cames em deixo menjar per una llengua hàbil que em produeix tan plaer que he d’agafar-me a les baranes amb força i des d’allà dalt amb una posició privilegiada que em permet observar tot el que esta succeint a la sala tinc el meu primer orgasme de la jornada, humit, llarg, plaent...

 

 

Entre lletres...

M'agradaria ser aquest llibre que et sorprén, sentir com cada paraula que llegeixes t'emociona. Entrar a la teva ment d'una forma subtil per quedar-me, aconseguir ser citada en algun dels teus pensaments. Estar entre les teves mans mentre acaronen les pàgines i fullegen amb ansies per tirar endavant la història. Ser imaginada i creada amb moviment al teu albir. Deixar un bon record i provocar centenars de somriures mentre duri...

Però no m'agradaria ser aquest llibre que és sobrevalorat, regalat i abandonat en un prestatge recollint pols esperant que algú li tregui profit.

Bé una forma peculiar i tardana de desitjar-vos bona diada de Sant Jordi.

Temps...

Temps que passa al seu ritme però mai com ens agradaria.

Lent fins que arribis a aconseguir el que desitjes.

Ràpid quan aconsegueixes allò desitjat.

Minuts que semblen anys que no passen

i hores que desapareixen amb un sospir.

 

 

Sempre he tingut mala memòria per les dates "importants" només cal veure que ja ha passat més d'un any que vaig iniciar el blog. Curiós que hagi estat una mica de sol sobre la pell que m'ha fet pensar-hi.

Un any? Un any! Relativament poc temps però suficient i sobrat d'evolució i experiències. No vaig ara a mirar enrera sinó al contrari, pensar en que puc no tenir temps, no tenir llum, no tenir paper on escriure però tot i així segur que no em quedaré sense ganes de seguir.

Fugaç

Inspirant-me en la desinspiració,
sentint sense voler, voler sentir i no poder...
Ets la musa del meu plaer descontrolat,
que em busca cada nit sense remei
i creua els somnis fins acabar sortint
en forma d'energia perduda.
Una plaer fugaç que ja no torna,
un desig profund que es repeteix.

Entrega...

Portava dies desitjant que les hores passessin ràpidament, la impaciència no deixava avançar el rellotge, però el temps no s'atura i el dia era pròxim. Estava nerviosa, tenia por que els genolls em fessin figa i no em deixessin aguantar de peus. En posar el dit sobre el timbre sabia que no hi havia marxa enrere.

El meu cap donava mil voltes a com podia haver arribat fins aquell extrem, una dona tant independent que se sentia sotmesa per ell. Com podia haver arribat a deixar-me dominar? Tants de dies tancant els ulls imaginant mil i una possibilitats, ja no hi havia lloc a la imaginació ara era moment de sentir. Un a un va descordar-me els botons de l'abric, poc a poc anava deixant-se veure el conjunt de llenceria curosament escollit per ell, l'abric va caure al terra amb un soroll sec. Vaig tancar els ulls per gaudir encara més de les seves mans mentre em tocaven el vestit i resseguien el llaç de la sota dels pits.
 

Entregada i sotmesa voluntàriament als seus desitjos i perversions. Pensava que no era possible, aquella lluita interna entre la submisa obedient i entregada que desitjava ser i la dona indomable i tossuda que era. Aquella barreja de sensacions m'escalfava i el fet que no deixés de tocar-me encara més.
 

La barreja entre les contradiccions de dolor i plaer, voler-ne més però a la mateixa vegada desitjar dir prou. El meu orgull i les ganes de demostrar que podia superar els meus propis límits permetien que el plaer no deixes d'augmentar. Ell donava ordres, contundents sense donar temps a pensar amb res sinó només obeir. Ja ni puc imaginar el plaer sense anar acompanyat de les seves instruccions, li entrego el meu be més valuós, la llibertat, encara que sigui de forma momentània.
 

Vine, seu, aixeca't, agenolla't, posa't així, gitat, no et moguis, tanca els ulls... seguia la seva ordre immediatament esperant impacient la següent. Sobre del llit lligada per unes cordes d'aire que m'impedien aixecar els palmells de les mans del llençol. Ni tan sols la cera calenta que gota a gota anava caient sobre el meu cos va fer trencar els lligams imaginaris. Aquella era la meva oportunitat de demostrar que em tenia a les seves mans i li oferia tot.

Nubel aquesta entrada és per a tu, per dir-te gràcies per ser-hi i endavant amb tots els nous reptes que tot just comencen :)
 

Desenfoc de sentiments...

No puc treure't del cap, igual que aquella cançó que de tant dolenta queda perforant neurones i no pots esborrar-la ni cridant. El desig creix per tu dia a dia i no sóc capaç de posar-hi fre, ja que en el fons sé que no vull que pari, que augmenti i augmenti fins que travessi tots els límits de la raó, sobrepassi el descontrol de la bogeria i totes les meves forces es centrin en venir-te a buscar.
 

Paraules amb lletres que manquen, trenets que no paren de donar voltes en una via circular sense sentit i amb una bateria inesgotable, mans lligades amb cordes imaginàries.

M'agradaria segrestar una estona del teu temps, robar-te unes paraules i que siguin només meves, sentir els teus ulls mirant-me fixament els llavis quan somriuen complaents per tenir-te a prou distància per sentir fins i tot el que penses.