Reaccions...

Hi ha persones adultes brillants però quan es troben en la intimitat de les seves relacions més compromeses es transformen i reaccionen com xiquets malcriats si tenen falta d'atenció, d'amor, sexe, reconeixement...

Necessito sentir algú que sigui capaç de treure del meu interior el que ningú ha pogut treure a la llum fins ara... Encara que m'espanti, encara que no m'agradi el que pugui trobar, encara que no ho pugui compendre, encara que em desbordi, encara que sigui només una única vegada...

Sense perdre el Nord

Segueixo buscant la manera d'alliberar els sentits, tot i sabent que puc perdre'm dins del laberint dels meus pensaments (inconnexes, primitius, calents...) Corro el risc de no tornar-me a trobar i quedar submergida dins la meva bogeria, però sempre hi ha algun detall que hem recorda on és el meu Nord i hem fa tocar de peus a terra. De moment...

Per on començar? Simplement amb gaudir amb calma del trajecte, observar el que ens envolta. Quantes coses no ens perdem per córrer massa? Tants cops hi havia passat per davant... però per les presses, estrès o perquè simplement només caminava mirant-me als peus no l'havia vist mai. Un penell vell rovellat i doblegat però sempre està allà intentant tocar els núvols i senyalant cap on gira el vent...

Diu la llegenda...

En un dia com avui la foto no podia ser diferent a aquesta...


Una rosa vermella il·luminada pel sol.

Una rosa que com diu la llegenda neix d'una gota de sang.

Una rosa que no esperava.

Una rosa que m'ha fet somriure.

Una rosa que s'obre amb fragilitat i tendresa.

Una rosa efímera fotografiada per ser inmortal.

Una rosa que no és perfecta i dins la seva imperfecció està la seva bellesa...

Feliç diada !

Sensualitat imaginativa

El moment s’apropava, ja no hi havia temps per recular. A l’estació, de peu, sentia com el cor li bategava tant fort com si intentés sortir del pit i fugir. La força i ritme dels batecs augmentaven proporcionalment amb l’entrada del tren.

El soroll de la frenada que feien les rodes dels vagons sempre l’esgarrifava, aquest cop li va semblar la cançó més dolça que mai havia sentit. En obrir-se les portes va aguantar la respiració fins poder veure com baixava les petites escaletes metàl·liques lentament, i es va quedar hipnotitzada per la calma de les seves passes. Tenia un desig irrefrenable d’arrencar a córrer i llançar-se a sobre, però va ser incapaç de aixecar el peu del terra i fer una passa.

En un parell de llargs segons ja estaven un front a l’altre. Estava desitjant sentir la tendresa amb que uns braços forts agafessin el seu cos tremolós. Notava a la orella l’escalfor de la respiració pausada i profunda. I en aquell moment totes les seves pors van desaparèixer.

Van començar a caminar a poc a poc, mentre compartien idees potser massa esbojarrades, al cap i a la fi així ho sentien. Quasi sense adonar-se’n van fer cap a una platja, una caleta petita d’un poble de pescadors, en aquells moments desert.

Amb el mar al davant, sentint la meravellosa melodia de les onades que anaven i venien es van mirar fixament, una sola mirada seva la despullava, aquells ulls brillants entraven fins als racons mes amagats dels seus pensaments. Els seus dits li acariciaven els seus cabells mentre els llavis s’apropaven. Va entreobrir la boca i va posar tots els sentits amb aquell petó que amb tantes ganes desitjava.

Un cop va probar aquells llavis tan dolços se’n va quedar enganxada com una mosca a la mel. I ja no podia parar, un petó darrere de l’altre i el següent millor que l’anterior. De la boca a la galta, de la galta al coll, del coll a l’orella i de nou tornava als llavis. La feia encendre i li subministrava l’oxigen que necessitava perquè el foc no deixes de cremar. I es va deixar portar, amagant la consciència i deixant manifestar els seus instints més primitius.

Abraçats sense separar-se, notava a través de la roba, la força amb que el desig li augmentava i quedava presionat dintre dels pantalons, esperant poder-se alliberar. Els llavis se l’hi posaven vermells i turgents, tan pels petons que no podia deixar de fer com per les ganes irrefrenables d’acariciar amb la llengua aquella torxa encesa. I així ho va fer, començant a baixar poc a poc, petonejant-li el pit, la panxa, el melic…  fins arribar al seu tresor dur i calent. El va començar a llepar, l’acariciava amb els dits, se’l posava a la boca i el xuclava com si fos el caramel més dolç que hagués tastat mai.

Ell es trobava en un estat d’embriaguesa sexual, la seva respiració i els gemecs continguts donaven a entendre que en volia més però tot i així va apartar-la amb delicadesa i la va estirar sobre l’arena calenta de la platja. Assegut al seu costat s’inclinava per no deixar-li de fer els petons que tan li agradaven.

En volia més, ho sabia, ja no podia parar. Així que, es va posar a sobre i va notar com entrava lentament però amb fermesa i es movia poc a poc amb el ritme de la respiració i del soroll del mar. El plaer que sentia era indescriptible, gaudia cada instant com cada nota d’una bona cançó, d’aquestes que no pots parar d’escoltar ni un moment i no vols que acabi mai. Ja no podia controlar els gemecs, sentia com l’energia li recorria tot el cos i la seva ment en blanc només pendent d’agafar aire…

Després de la explosió de plaer, silenci… Silenci acompanyat d’una brisa de mar tèbia. Estirats es miraven mentre recuperaven l’alè.

I de cop un soroll agut la va fer baixar d’aquell núvol tou en que es trobava, va tornar a la realitat, el tren que esperava acabava d’aturar-se a l’estació i la història que s’havia imaginat, tot just començava, d’ella depenia que es fes realitat...

Realitat o ficció tant se val, una història per tancar els ulls i sentir el soroll del mar...

De bon matí...

Surto al carrer i agafo aire... inspiro ben fort! Encara es percep restes de l'olor a terra mullada que ha deixat el veí al regar les flors. L'aire fred entra al meu interior i el noto.

Obro els braços i abraço el vent, m'acaricia els cabells i els despentina, hem sento bé.

El sol hem dona escalfor, la seva llum penetra a través de la roba y hem recorre la pell.

Aixeco el cap amunt i veig com els núvols es mouen ràpid, corren per ser els primers en amagar-se darrere del perfil de les muntanyes.

No penso, només sento...

El primer que fem es mirar... desprès olorar... i per últim provar...

Hem de notar si és brillant o apagat, tèrbol o transparent i si té presència o absència de restes. També valorem la quantitat, l’apariència i la persistència.

Després seguim amb l’aroma. Es pot percebre com canvia al escalfar-se i com els aromes es dissipen.

Amb el gust es detectem els components químics del cos i la informació es transmet al cervell mitjançant la llengua i la gola. Tindrem en conte les sensibilitats individuals i els danys en que han estat exposats recentment. Assegura’t de posar-ho en contacte amb els llavis, dents, paladar i llengua.

Per al cos fixar-se amb l’estil, primera impressió i valorar-ho positivament si el paladar s’adapta als gustos predeterminats. Si decidim només amb l’aspecte, mentalment li restem punts a les altres percepcions com l’aroma i sabor.

Relaxa’t... respira fons... torna a olorar i assaborir... fes una pausa...

Que us sembla? Ho fareu el pròxim cop quan demaneu una cervesa????

D'una cosa tant simple com beure's una cervesa i tan complex poder-la apreciar bé amb tots els seus matisos, se'n pot treure molta sensualitat. Avui hem sento com aquesta cervesa que encara no ha estat convienentment degustada.

Salut i disfruteu de les percepcions sensorials en tots els aspectes.

“Cuando cates, no observes la botella, ni la etiqueta, ni el entorno; sumérgete en ti mismo para ver cómo nacen tus sensaciones y cómo se forman tus impresiones. Cierra los ojos y mira con la nariz, la lengua y el paladar”. Pierre Poupen

Contradiccions d'identitat

Hem sento un esperit jove però amb la sabiesa que m’han donat les experiències viscudes. I sé que encara hem queda molt per descobrir.

He après a no tenir por tot i sentir-me insegura molts cops.

Aparento una persona simple i transparent encara que a vegades puc ser massa profunda i complicada.

No sóc ambiciosa però lluito pel que vull ser.

Externament sociable però internament reservada. Qui  hem vulgui conèixer ha de mirar al meu interior sense prejudicis i estar receptiu.

Absolutament sincera amb els que m’envolten encara que de vegades intente enganyar-me a mi mateixa.

M’agrada compratir i ser generosa amb els altres però a canvi d’aprendre tot el que els altres hem poden ensenyar.

M’expreso creant encara que no sigui res ni perfecte ni definit. Transmetent sensibilitat a la cuina, congelant instants del temps amb una càmera fotografica, explicant el que sento a un troç de paper (o al blog), fabricant idees mentre somio desperta…

Tenir  infinites ganes de riure fins a quedar-me sense respiració, encara que l’acudit sigui el més dolent de tots i a la vegada tenir profunda tristesa, indignació i ràbia per moltes situacions d'actualitat.

Sóc  insaciable i perillosa però a la vegada també delicada i dolça.

No vull ser el centre de l’univers de ningú, no m’agrada portar tanta responsabilitat a les meves esquenes. Tot i que això sigui molts cops inevitable.

Per a mi no existeixen dues meitats sinó sencers complementaris. Res de mitjes taronges, hem considero una peça sencera. I hem pregunto per què enlloc de buscar desesperadament meitats, probablement  inexistents, no ens dediquem a fer macedònia?

M’agradaria nedar dintre d’un mar de carícies cada dia sense pensar, només sentir.

No vull tornar-me a sentir simplement buida, necessito estar receptiva per absorvir-ho tot com una esponja i desprès exprèmer fins la última gota tot el que hem volta pel cap.

He après a cuidar el cos per tenir salut i també una ment desperta, que s’ha d’alimentar bé igual que alimentem al cos. S’ha de cuidar i fer-la pensar, donar-li paraules per llegir, melodies per escoltar, aromes per olorar, caricies per sentir…

Gràcies als que hem llegiu per escoltar a una pesada amb el cap embolicat i els dits massa llargs ;-)

Deliris

Amb l’ànima calenta i un paladar exigent vaig tastar el nèctar de desitjos prohibits.

Encara puc sentir el regust als llavis de la mel de la teva pell.

Avui tinc por a tenir un orgasme sobtat i no saber com dissimular-lo.

Tu despertes els meus desitjos latents amb la teva carn que fa olor a sensualitat.

I després de cada èxtasis torno al meu cos hiperactivat i amb el pols accelerat,

des dels inferns, però torno novament a la teva essència i ens sentim.

M’agradaria que poguessis escriure una història entre les meves cuixes,

desitjaria ser la mussa dels teus sospirs i gemecs

i començar un cicle inacabable entre dimoni innocent i àngel de l’infern...

Antics desenganys

Aquí deixo un escrit retrobat en una llibreta vella i descolorida:

El meu cor s’ensorra per moments

La solitut m’envaeix

Per què m’has abandonat?

Hagués anat on m’haguessis portat

Hagués fet el que m’haguessis demanat

Hagués passat la vida al teu costat

Sentiments borrosos només hem queden

Records que mai s’oblidaran

Llàgrimes salades surten

Dels meus ulls enuvolats

Només podien eixugar-se

Si els teus braços envoltessin

Els meus pensaments pessimistes

I quedessin atrapats per sempre

Hagués anat on m’haguessis portat

Hagués fet el que m’haguessis demanat

Hagués passat la vida al teu costat

Jo no hem queda esperança

Els meus ulls s’han quedat secs

Estic sola I no queda res.

Mentre el llegeixo sóc concient de com era i com sóc ara. Això ho va escriure la adolescent enamoradissa, dependent, pessimista i ferida que vaig ser. Ara hem veig a l'extrem totalment oposat, amb molta força i energia per aconseguir els reptes que sorgeixin, he evolucionat i m'agrada. 

Qui sap si d'aquí uns anys rellegiré l'entrada "Realitat..." o "Obrint els ulls..."i ho veuré amb un altra prespectiva. Evolucionem i el millor de tot és ser capaç d'adaptar-se als canvis.

Aprofito per agrair i donar una abraçada virtual als que hem llegiu i seguiu aguantant un ànima esbojarrada com la meva que te molt temps per pensar i teclejar.

Reflexionant...

"No es pot donar per fet una cosa que no te perquè passar."

Això hem va dir un ciberamic quan per conectar-se a internet encara es pagava minut a minut...

És una frase atemporal que he portat sempre amb mi. I ben certa! Qui no s'ha decepcionat mai esperant alguna cosa, un gest, actituds, paraules o fets de part d'algú altre i que mai han arribat?

Que no esperi res de ningú hem fa ser més freda? No, però és una bona manera de cobrir-se les espatlles i perquè no, deixar-se sorprendre! Ja que si et regalen ni que sigui una mirada, unes paraules en el moment just quan no ho esperes t'agrada molt més que si ja donaves per fet que passaria.

Hem considero generosa i dono sempre el millor de mi incondicionalment, sense esperar res a canvi. El fet de no esperar hem fa ser més forta, no hem produeix falses espectatives ni esperançes, i hem permet ser més lliure.

A més a més, tot això fa que m'agradin les sorpreses! Encara avui pocs han conseguit deixar-me amb la boca oberta i sense saber reaccionar.

Torno a llegir la frase, faig un sospir profund i publico l'entrada.

L'amor

Paraula en majúscules, AMOR, s’omple la boca al pronunciar-la. No hi ha res que no s’hagi escrit sobre ella.

És allò que busquem desesperadament a totes hores i mai en tenim prou. I quan no en tenim gens fa sentir-te terriblement infeliç.

Però que entenem per amor realment? És allò que sentim incondicionalment cap a una persona? Una només o cap a totes les que ens sentim lligats emocionalment? És el que sentirem quan trobem el princep blau del conte de la nostra vida? Podem estimar fins a ser malaltís. L’amor no pot evitar-se, amor és allò que ens fa tenir por a morir, por a no poder estar més temps al costat de la persona estimada ja sigui un amic, amant, parella, germà…

Es pot estimar de moltes maneres diferents, sentir un amor buit per coses materials, amor incondicional, amor calent i passional, amor fred i indiferent, amor a la vida, amor a un mateix, amor desconegut, amor a estimar.

L’amor canvia amb els anys i les experiències. De nens sentim amor pels pares i aquest passa a ser odi a la adolescencia.  Quan som adolescents estimem amb bojeria a un personatge que mai estarà a l'abast, ja sigui cantant, actor, etc fins al punt que donariem la vida per ells. Després arriba el primer amor, aquell que pots passar hores agafat de la mà i en arribar a casa ha estat el dia més meravellos de la teva vida. I entre amors i desamors, amors perduts i retrobats, et fas adulta i et trobes en busca d’una parella en que fer el teu niu i ser feliços per sempre més (o això és el que ens diuen els contes) de fet aques amor dura mentre no desaparegui la passió, complicitat, confiança i no arribi l’avorriment. I aquí és el punt en que hem trobo, cansada de sempre el mateix, necessito nous estímuls per tirar endavant, a partir d’aquí començo a caminar en llibertat.

I agraeixo a tots els que han format, formen i formaran part del que sóc.

Joc de seducció

Aquesta nit amb un somriure infinit a la meva cara hem posaré dins del paper d'hembra en cel i m'endinsaré per territoris on els mascles busquen aparellar-se. On l'alcohol ja no els deixa veure dos pams més enllà del nas i observaré.

Miraré el ball d'aparellament que fan servir per atreure la femella, com et venen la millor part que creuen que tenen per mostrar, un ball, una picada d'ullet, una empenta en disculpa incorporada, una mirada descarada...

Podré permetre'm el luxe de jugar, darrere la meva disfressa de maquillatge i roba que deixa veure massa carn. Insinuaré amb el llenguatge del meu cos que poden apropar-se i m'intentin seduir.

Cert és que si la femella s'obre de cames sobren voluntaris per posar-la en calent, però si busques alguna atracció en altres nivells, amb més profunditat i amb conexió espiritual puc afirmar la derrota inminent.

Però sóc sincera i desprès de tant de temps de ser dependent tinc ganes de llibertat, tinc ganes que hem desitgin i perquè no si es dona l'oportunitat satisfer alguna fantasia que començava a ser esborrada.

Desig

És l’ansia de satisfer una necessitat o petició interior per aconseguir alguna cosa. És una forta inclinació o ganes per arribar a un fi concret i pot convertir-se en una situació incontrolable de necessitat per satisfer-se a un mateix...

Tinc ganes que hem desitgis tant o més del que ho faig jo per tu. Vull tornar-te a sentir com el primer cop, acariciar-te, besar-te, tocar-te, mirar-te de tots els angles possibles, xuclar fins l’ultim racó del teu cos. Vull despertar aquest desig en tu, que hem busquis fins trobar-me, que hem fassis vibrar de plaer. Que hem deixis mostrar-te tot el que se i que descobrim plaers nous tots dos junts.

Desitja'm, toca'm, besa'm, llepa'm, entrega't a mi i deixa't endur per l'huracà de la meva impaciència.

Realitat...

Vivim en una societat que ens porta a viure acompanyats, compartir despeses, lleure, tristeses... ens venen que necessitem una parella i sense ella estem perduts, això sense deixar de banda que ens entossudim en buscar la nostra altra meitat per compartir aquesta vida. Però aquesta cerca pot arribar a ser malaltissa si dediquem tot el nostre temps.

Però que passa quan la trobem? Tot ho fem girar al seu voltant, ho compartim tot, desitgem que tingui els mateixos pensaments que nosaltres, que ens admiri, que ens estime incondicionalment... I creem una dependència en vers l’altre. Ens penjem a les esquenes i això fa que sempre estiguem incomplets. Tots arribem a ser dependents en certa manera quan ens enamorem. Hi ha una dependencia mutua i ja no pots escollir, et quedes sense llibertat i sense llibertat l’amor deixa de ser-ho.

Per tant per ser feliços i estimar hem d’aconseguir ser independents i està clar que necessitem dels altres de moltes i diferents maneres, però es pot aconseguir un equilibri. Ens adonem que tot i no ser completament independents no som de només d’una persona. Si entenem i som concients de les nostres carencies i necessitats i buscarem ajuda però on jo vulgui i on hem senti bé i sinó seguiré buscant fins trobar-la.

Aprenent a ser més lliure...

Gàcies Raul per ser la meva font

Obrint els ulls...

Tinc que despertar! Entendre realment qui sóc, el que puc ser i el que tinc al meu voltant. He d’aferrar-me a la llibertat per dret propi sense esperar que els altres me la concedeixin.

Començant per la llibertat de ser jo mateixa, sense intentar semblar-me a allò que volen els altres que sigui, que esperen de mi o que voldrien que fos. Així podré decidir on vull estar, que vull fer, la manera que vull treballar i la proximitat o distància que vull amb els altres. Podré córrer els riscos que calguin i pagaré el preu de les meves decisions siguin bones o dolentes. Només així seré lliure.

Segurament sóc un “bitxo raro" de pensar així però sense aquesta llibertat no hi haurà forma de despertar, ni camí, ni felicitat real... però encara hem queda molt per arribar-hi. No vull frustrar-me intentant aconseguir aquesta independència utòpica però tampoc vull quedar-me en una dependència que no hem deixa ser tal com sóc. No evitaré l’amor o relacionar-me amb els altres però evitaré  repenjar-me massa i mantindré la meva llibertat.

Una explosió d’energia recorre el meu cos en aquest moment, vull redescobrir noves experiències, conéixer ànimes perdudes i retrobades com la meva, compartir sensacions, redescobrir l’amor que ja donava per perdut...

Somnis

No puc recordar el que he somiat aquesta nit. Però encara noto l’escalfor al meu cos i la sensació de plaer constant. Tinc el pols accelerat, el cos calent i el sexe mullat, palpitant.

On ets? Et busco entre les mirades perdudes dels homes i dones que trobo pel carrer, però no et sento. Et busco dintre el meus pensaments però no et trobo.

Tu que encens la meva flama sense a penes ni tocar-me, vine i omple’m com mai no ho ha fet ningú.

T’esperaré nit i dia dintre els meus somnis.

Ha arribat el moment de despertar!

Despertar i deixar enrera la comoditat d’una vida fàcil i seguir lluitant per descobrir qui sóc realment i agafar el camí dels sentits. Descobrir el meu interior encara que m’espanti el que pugui trobar.

Ja és hora de pensar en mi mateixa per primer cop, decidir el que vull i que necessito fer. Alliberar-me de les cadenes que venen autoimposades i seguir caminant sense mirar les petjades que han deixat els que m’han precedit.

Vull satisfer els meus impulsos i desitjos, tan profunds i extranys que escandalitzarien a les ments més obertes. I compartir-los aquí, amb mi mateixa i els que hem llegiu, tant amb els que compartiu les mateixes curiositats com amb els que ja teniu les vostres respostes.

Surto al carrer amb tots els sentits, estic receptiva a les sensacions que l’entorn hem pot oferir. M’agrada l’olor que fa la terra i l’herba mullada tot just quan acaba de ploure quatre gotes i el sol torna a escalfar.

Sentiu.

Per què Levanah?

Levanah significa lluna en hebreu. M'identifico amb aquest nom ja que fa molts anys una persona hem va dir: el teu somriure és com la llum de la lluna que il·lumina a la gent que se sent sola a la nit, no deixis de somriure. 

Evidentment Levanah no és el nom que diu al tros de paper plastificat que porto a la cartera, aquest no el diré, no perquè me'n avergonyeixi de qui sóc ni del que escric sinó perquè persones que m'envolten podrien no entendre el que dic i penso.

Feel és el sentit, sentir una carícia, una gota de pluja quan et cau a la cara, l'escalfor d'un raig de sol després d'un hivern fred, el perfum dels cabells d'algú que t'abraça, el gust agredolç d'un petó que no es repetirà i un bon grapat més de sensacions que per més que intente descriure-les el millor dels escriptors no es podran entendre si no les has sentit mai.

I això és el que estic buscant, sentir...

mira aquesta lluna i somriu

Impacient...

Com un pintor abans de fer la primera pinzellada sobre un quadre en blanc.

Com un escritor amb el paper acabat de posar en la màquina d'escriure.

Com un músic acariciant la guitarra abans de tocar-la per primer cop.

Com el ceramista que acaricia el troç de fang que començarà a tenir forma.

Com el nen que tasta d'amagat el seu primer troç de xocolata.

Com els amants que s'oloren per primer cop.

Com l'apassionada caricia tant desitjada d'un amor prohibit.

Així és com hem sento ara... amb moltes sensacions noves per descobrir, centenars de coses per explicar, nous reptes personals que aconseguir i sobretot amb moltes paraules a les puntes dels dits a punt de ser teclejades per mostrar la meva senzillesa més profunda.

I amb ganes d'omplir poc a poc aquest petit racó perquè puguis sentir-te com a casa.

Entra i endavant, sempre seràs benvingut/da.

On vaig i d’on vinc?

No se, ara per ara, on faré cap, però si puc dir que vaig poc a poc seguint el llarg i dur camí que hem porti a descobrir-me a mi mateixa. Sentint fins al més petit detall de tot el que apareix en el meu viatge.

Sóc d’unes terres calentes per la llum sol, regades per l’aigua d’un riu, protegides per les faldes de grans muntanyes i refrescades per l’aigua del mar. De tot arreu i de cap lloc a la vegada, sóc petites pinzellades de tot el que m’envolta.

Salut

Avui començo una nova aventura, l'aventura blogger.

Tot s’inicia per la necessitat que sorgeix de compartir el que sento, en cada moment, amb mi mateixa i amb els que vulguin sentir-me.

El fet d’escriure i descriure els sentiments es per poder alliberar les paraules que volten pel meu cap i fixar-les al ciberespai.

Benvinguts i gràcies per compartir amb mi aquesta nova etapa.