El meu cor s’ensorra per moments
La solitut m’envaeix
Per què m’has abandonat?
Hagués anat on m’haguessis portat
Hagués fet el que m’haguessis demanat
Hagués passat la vida al teu costat
Sentiments borrosos només hem queden
Records que mai s’oblidaran
Llàgrimes salades surten
Dels meus ulls enuvolats
Només podien eixugar-se
Si els teus braços envoltessin
Els meus pensaments pessimistes
I quedessin atrapats per sempre
Hagués anat on m’haguessis portat
Hagués fet el que m’haguessis demanat
Hagués passat la vida al teu costat
Jo no hem queda esperança
Els meus ulls s’han quedat secs
Estic sola I no queda res.
Mentre el llegeixo sóc concient de com era i com sóc ara. Això ho va escriure la adolescent enamoradissa, dependent, pessimista i ferida que vaig ser. Ara hem veig a l'extrem totalment oposat, amb molta força i energia per aconseguir els reptes que sorgeixin, he evolucionat i m'agrada.
Qui sap si d'aquí uns anys rellegiré l'entrada "Realitat..." o "Obrint els ulls..."i ho veuré amb un altra prespectiva. Evolucionem i el millor de tot és ser capaç d'adaptar-se als canvis.
Aprofito per agrair i donar una abraçada virtual als que hem llegiu i seguiu aguantant un ànima esbojarrada com la meva que te molt temps per pensar i teclejar.
I això és el bonic, veure com anem canviant (cap a millor!) L'evolució és el que ens fa crèixer... jo també vaig tenir una adolescència esbojarrada i ara m'ho miro amb un somriure, perquè allò també em va ensenyar a tirar endavant, d'alguna manera o altra!
ResponEliminaSalut i força!