Segueixo buscant la manera d'alliberar els sentits, tot i sabent que puc perdre'm dins del laberint dels meus pensaments (inconnexes, primitius, calents...) Corro el risc de no tornar-me a trobar i quedar submergida dins la meva bogeria, però sempre hi ha algun detall que hem recorda on és el meu Nord i hem fa tocar de peus a terra. De moment...
Per on començar? Simplement amb gaudir amb calma del trajecte, observar el que ens envolta. Quantes coses no ens perdem per córrer massa? Tants cops hi havia passat per davant... però per les presses, estrès o perquè simplement només caminava mirant-me als peus no l'havia vist mai. Un penell vell rovellat i doblegat però sempre està allà intentant tocar els núvols i senyalant cap on gira el vent...
Podem perdre'ns en els nostres pensaments, en les cabòries més absurdes i alhora angoixants... però sempre ens acabem trobant si ho desitgem. Si obrim aquest sentit observador, aquesta sensibilitat de captació d'energies veurem que el nostre entorn és molt més del que havíem vist fins ara. Segur!
ResponEliminaSempre m'han agradat els penells.... ^^