Superant les pors...

Superant les pors que impedeixin fer un pas endavant...

Sempre he estat temerària, no he tingut por de seguir caminant encara que el camí fos estret i ple d'obstacles, però tenia por als canvis, volia seguir igual sempre, pensava que així seria sempre feliç...

Però ara... ara ja no queda res de la noia estàtica i tranquil·la, ara necessito nous reptes, noves experiències, moviments desconeguts, noves sensacions, de tot i més per evolucionar com a persona.

Què ha passat? Doncs no ho se i la veritat ni tan sols intentaré esbrinar-ho, l'important és el canvi en si i no els motius que m'han portat a ell.

Amb la sensació de "res ni ningú em pot parar" miro aquesta senyal on molts segurament s'han quedat i estancat sense tirar endavant i quedant-se darrere fen cas al que diu, stop... Jo seré dels temeraris que la miren entenen el missatge però no li fan cas, segueixen endavant amb pas ferm!

Superant les pors que impedeixin fer un pas endavant...

Un exemple d'una por i fins i tot pànic... les aranyes. I un cop superada em permet percebre imatges meravelloses com aquesta... Si tenim por no podrem fixar-nos en tot de coses sorprenents que ens envolten.

I encara queda feina per fer... pors i inseguretats que van desapareixent poc a poc, una darrere de l'altra i no és fàcil però tampoc impossible!

Salut

Compartir sensacions...

M'agradaria compartir sensacions amb homes que respectessin el silenci, que no parlessin, només seduir i sorprendre'm. Però també m'agradaria sentir plaer amb mirades o paraules. Massa complexitat per a un sentiment tant primitiu com el plaer... i tot i així tan simple com: si vols saber parla'm, si em vols sentir toca'm, si em vols trobar busca'm...

I pel meu cap tornen a voltar un seguit de sensacions imaginades o viscudes, passades o futures, certes o irreals... la meva part sexual s'allibera i jo la deixo anar.

Una abraçada, una carícia un apropament dels llavis... llavors observo com la roba l'oprimeix i tinc ganes d'alliberar-la. Desbotonant els pantalons amb calma, mirant com aprofita l'espai i s'expandeix. I la miro, la miro sense considerar-la solament una polla dura sinó com un home en la seva totalitat. L'envolto delicadament amb els meus dits i veig com creix per oferir-li la meva llengua i els llavis que es mouen, recorrent-la... Després m'omplo la boca, deixo anar per lliure la llengua i juga amb la punta, descobrint tots els racons i plecs. Provar, llepar, xuclar, moure'm amunt i avall amb un ritme inconstant. I observar, observar que hem miren amb els ulls brillants amb desig pel plaer proporcionat.

I m'agrada, m'agrada el sexe dels homes i el plaer que genera donar-los plaer, sóc incapaç de ni tan sols voler reprimir els meus desitjos...

una mirada...

Mentre el sol es pon...

... penso, deixo lliures els pensaments i escric...

Observo els intents de seducció, són com un ball preestablert, avorrit, irreal... No seria més fàcil somriure, acariciar-se tendrament, parlar i i confiar amb els altres sense fingir? Seguir el que ens marca la pròpia consciència per evitar l'absurd de les conductes orientades, dirigides i imposades?

Vivim en una societat motivada pel consum, ens venen tot de coses que ens creen una il·lusió plaent i el que realment passa és que això serveix per disfressar i ocultar la solitud dels individus. Així som una mica més buits, solitaris, tontos i manipulables.

I l'amor, sentiment estrany, una manera d'omplir carències, que possiblement només existeixin en el buit de la pròpia ment solitària. Vull que la meva parella arribi a ser diferent a les que et trobes pel carrer, sense intencions de renunciar a les llibertats individuals ni crear promeses de propietat i sense dependències. Amb la paraula amor present durant les carícies compartides, però no repetitiva ni obligada. Sense avorriment i desaparegui la monotonia. Amb una elegant llibertat a l'hora de compartir instants, amb ell o sense ell, amb sinceritat sense mentides ni malentesos. Fora dels seus braços gaudeixo de la meva llibertat, dins ara puc ser jo mateixa amb energies retrobades i totalment excitada.

El sol es pon i no puc saber el que m'espera demà, però intentaré i aconseguiré viure cada instant com si mai no arribés a repetir-se, amb tota la intensitat i tots els sentits.

Somriu

Res és tan simple de fer i a la vegada tan ple de significats com un somriure.

Hi ha somriures que poden ser tímids o atrevits, amagats o públics, discrets o escandalosos, inconcients o forçats, simples o enrevessats, petits o grans, íntims o socials... n'hi ha que es donen amb sinceritat o en canvi són plens de falsedat, poden ser infantils o madurs, nerviosos o tranquils...

Poden ser cínics, malvats, venjatius, freds i fins i tot resignats però també d'agraïment, de felicitat, amor, tendresa, de plaer, calents... i altres plens de bones intencions.

Podem observar somriures diferents fets amb la boca oberta, ensenyant les dents i fins i tot la llengua, acompanyats d'una rialla sonora o de silenci...

I això fa preguntar-me, quan somric jo? Ric sola per un acudit que he entès tard; somric al llit quan et recordo; quan un nen hem dona les gracies per tornar-li la pilota que ha xutat massa fort; somric en acabar un esborrany i publicar-lo desitjant que sigui llegit amb la mateixa il·lusió que ha estat escrit. També per acompanyar a un "Bon dia" i veure que la gent et respon amb un altre somriure; somric per acceptar una disculpa sincera; somric quan hem sorprenen. Simplement somric perquè aixi ho sento...

És un gest petit i insignificant però que pot fer que el dia d'algú sigui menys trist i solitari, encara que sigui per un instant.


Desordenant l'ordre

El meu cap es troba com aquest troç de vorera: desestructurat, desordenat i sense forma definida... cada peça són un grapat de sensacions inconexes i sense sentit que vaig enganxant i desenganxant poc a poc per intentar trobar un odre dins el meu desordre.

Què s'espera de mi? Que em comporti correctament? Aquesta correcció i normalitat que imposa ves a saber qui. Perquè hem de limitar-nos sempre a un paper preestablert? Repetir els mateixos comportaments un i altre cop quan hi ha mil maneres possibles per explorar? Més enllà dels prejudicis socials. Vull aprendre dels altres i de mi mateixa per descobrir el món i moltes de les seves infinites possibilitats.

Una acumulació de desitjos insatisfets, frustracions, delícies prohibides. Massa somnis delirants, apassionats, seductors... Amant de tots els homes sempre que siguin valents, respectuosos, dignes i lliures...

Mitològica

Em sento com una Galatea imperfecta als ulls del mon, una Afrodita massa convençuda de proporcionar felicitat hem va donar la vida, va transformar el meu cos de marbre fred en un cos de sang calenta, però va trigar massa i en despertar... Pigmalió ja no hi era, s'havia cansat d'esperar... i es va acontentar amb menys del que realment es mereixia, perquè tenia por, por per aconseguir allò que més desitjava.

Ara vagaré com un ànima perduda, buscant al present els ulls que aconsegueixin polir la pedra que porto a l'interior i fer-la brillar...

M'agradaria que poguessis veure en mi les meves perfectes imperfeccions...

Pygmalion per Giulio Bargellini. 1896.

Sensacions...

He sentit com uns braços m'abraçaven fort i expressaven un "com m'alegro de veure't!"
M'ha invadit l'olor de mar al respirar.
He sentit com l'aigua d'una onada freda es posava entre els dits dels peus.
He caminat sobre la sorra calenta.
He notat com el sol m'escalfava la cara.
He escoltat el soroll de les onades i com retronaven dins del meu cap.
He perdut la mirada més enllà de l'horitzó.
He deixat volar lliures els meus pensaments i preocupacions momentànies.
He percebut la tristesa d'un comiat i d'una enyorança anticipada...

Però ja he retornat d'aquest moment real i fugaç i torno a tenir els peus sobre l'asfalt...