Mentre el sol es pon...

... penso, deixo lliures els pensaments i escric...

Observo els intents de seducció, són com un ball preestablert, avorrit, irreal... No seria més fàcil somriure, acariciar-se tendrament, parlar i i confiar amb els altres sense fingir? Seguir el que ens marca la pròpia consciència per evitar l'absurd de les conductes orientades, dirigides i imposades?

Vivim en una societat motivada pel consum, ens venen tot de coses que ens creen una il·lusió plaent i el que realment passa és que això serveix per disfressar i ocultar la solitud dels individus. Així som una mica més buits, solitaris, tontos i manipulables.

I l'amor, sentiment estrany, una manera d'omplir carències, que possiblement només existeixin en el buit de la pròpia ment solitària. Vull que la meva parella arribi a ser diferent a les que et trobes pel carrer, sense intencions de renunciar a les llibertats individuals ni crear promeses de propietat i sense dependències. Amb la paraula amor present durant les carícies compartides, però no repetitiva ni obligada. Sense avorriment i desaparegui la monotonia. Amb una elegant llibertat a l'hora de compartir instants, amb ell o sense ell, amb sinceritat sense mentides ni malentesos. Fora dels seus braços gaudeixo de la meva llibertat, dins ara puc ser jo mateixa amb energies retrobades i totalment excitada.

El sol es pon i no puc saber el que m'espera demà, però intentaré i aconseguiré viure cada instant com si mai no arribés a repetir-se, amb tota la intensitat i tots els sentits.