29 d’octubre del 2012

Miratges...

Vindré al teu llit quan dormis,
entrant silenciosament sota els llençols
que reposen lleugers sobre el teu cos nu.
Recorreré el perfil del teu cos,
pam a pam amb els llavis, suaument,
vigilant no despertar-te
palpant cada racó i fent
que els pèls se't posin de punta.
Les meves mans no es queden quietes
sinó buscaran sentir l'escalfor d'un sexe
que s'enforteix amb les carícies.
El tacte i la presió,
exercida pel palmell de la mà,
revela cada corba, cada troç amagat, cada desig.
Cavalcaré sobre teu amb moviments 
marcats per la respiració, gemecs
silenciosos per no trencar el miratge.
Marxaré quan trenqui l'alba
quan la llum entri per la finestra i faci
desaparèixer la màgia de la nit,
la nit on tot es possible.
Quan despertis ja no hi seré,
et quedaràs amb la sensació que jo
només he estat un pensament il·lusori.
Només dependrà de tu
saber distingir realitat o miratge
dels teus més profunds desitjos i perversions.
Somiaràs cada nit amb el tacte de la meva pell
i amb l'olor del meu perfum.
Tornaré a entrar cada nit al teu somni,
sempre que em desitgis.

 
 
(sense tu aquesta foto no hagués estat possible, gàcies :) per ser-hi)

19 d’octubre del 2012

Vespre de pluja

 
Caminant a pas lent, sola pels carrers tot i ser d'hora,
envoltada per la foscor d'una nit que cada dia comença més aviat.
Embriagada per l'olor de la pluja
que s'havia pres un descans en el moment just.
Mirant com el camí es perd entre les escales dels carrers estrets
i les cases velles t'expliquen els seus secrets.
El soroll de les sabates marcaven les meves passes
sobre un terra mullat mentre tornava a casa sense pressa.
 
 
Paro un instant el meu passeig per fer la foto amb un intent de captar totes aquestes sensacions i transmetre-les amb una sola imatge.

Hola...

Després d'uns dies netejant la pols i posar l'olla al foc, puc dir que reprenc la meva presència en aquestes contrades.

El blog que continuava present diariament als meus pensaments, aquest lloc virtual per endinsar-me i sentir-me com a casa, abandonat per un temps que ha passat més rapidament que un sospir, però no era mort, sinó latent i bategant.

Em pregunto els motius d'aquesta pausa i ni ho se amb certesa. Falta d'inspiració, falta de temps, nous projectes entre mans, massa feina i atabalaments, o una mica de tot de fet...

Vam començar la nostra aventura en un moment de canvi personal, canvi que segueix encara i de fet ni para ni pararà mai. Un repte sobre mi mateixa per ser capaç de transmetre amb paraules sensacions reals. Així que seguirem junts, aquesta relació amor odi tant especial. 

Amb més o menys constància i sense fer promeses que no es poden complir com dir "estarem junts sempre més".

Arranquem... ni demà, ni passat, ni un altre dia, tornem-hi ara, just ara.

Salut