20 d’abril del 2016

Visita inesperada...

Quina tarde més aborrida la feina, asseguda davant del ordinador miro la llum del fluorescent del sostre com feia pampallugues. Ja és primavera, la calor primerenca ens fa treure la roba pesada del hivern, estic alterada com una gossa en zel i enlloc de divertir-me aquí estic, captiva. Passen els minuts i amb la ment dispersa en ves a saber què un sorollet familiar em fa saltar de la cadira.

(toc toc toc) Miro el mòbil, un missatge teu, em poso de cop recta i ben asseguda a la cadira per llegir-lo.

- Mira on sóc.
- On ets?
- A prop de tu (rebo una foto d'un lloc familiar)
- Ostres tant a prop i jo aqui al Hospital,  tancada i currant. Saps? Ara mateix et menjaria.
- Vinc?
- Vine
- Vinc?
- Si!
- Quan estigui a la porta vens a rebre'm.

Els minuts passen en una velocitat inversament proporcional als batecs accelerats del meu cony. Tant nerviosa i espectant com el primer dia.

Ostres, frena! on coi anireu quan arribi? Si em baixa les calces al mig del passadís pot ser tot un escàndol. Pensa... pensa... Ja ho se! Als lavabos dels homes, quasibé mai hi va ningú allí. I la càmera de seguretat no enfoca l'entrada.

(toc toc toc) Amb el so del missatge quasibé tinc un orgasme instantani.
- Sóc aquí. T'espero.
- Surto tant depressa que les cames em tocaven el cul.

Quina gana, quina escalfor i quines ganes de tu. Ganes bojes que no puc evitar, desijto menjar-me la teva polla gran i dura fins sentir-la dins la gola. En dos segons, temps de posar el forrallat de la porta es va disparar la nostra bojeria. Arrepretada contra la paret, mig despullats i amb la teva ma entre les meves cuixes no podia deixar de gemegar, gemecs ofegats per evitar ser enxampats infraganti. Amb la cara contra les rajoles fredes de la paret, ben empalada per la teva polla meravellosa arribo al orgasme sense respirar. Et corres a sobre meu, la llet calenta em regalima pels pits.

No queda temps he de tornar a la feina o notaran la meva absència. Ràpidament em pujo els pantalons i cordo la jaqueta del uniforme. Al sortir les dones de la neteja mentre suada, encara accelerada em pentino els cabells, em miren somric i camino pel passadís ja sense tanta pressa amb el cony encara bategant i pensant pels pèls...

(toc toc toc) Gràcies...


Excursions

La seva valentia l’havia portat a una ciutat encara desconeguda per a ella. El sol escalfava l’asfalt i aquest desprenia una calor asfixiant, temps xafogós de juliol. Caminava sense rumb prefixat, només caminava fent una passa darrere de l’altra. Al fons un grapat d’arbres alts trencaven la monotonia del paissatge dels alts edificis que feia estona que l’acompanyava.
Un parc, típic, amb jubilats jugant a bitlles, nens als gronxadors cridant, parelles assegudes a un banc besant-se sense respirar, un grup de dones joves aparentant més edat, xerrant sobre la freqüència de netejar la cuina mentre vigilaven que els seus fills juguessin sense embrutar-se, algún atleta suat que corria esbufegant per l’extra de cansament produït per la calor.

L’aire escàs i calent que corria feia moure les fulles dels arbres que protegien la gespa del sol. El tronc gran i fort d’un (arbre) va invitar-la a seure’s a sota, recolzant l’esquena en aquell tronc robust va aixecar el cap per observar les rames i fulles que li donaven ombra. Era un bon lloc per llegir i endinsar-se al llibre, per treure de la ment tots es motius que l’havien portat a fugir del lloc on es sentia engarjolada.

Passava les pàgines mentre jugava amb la gespa pasant-se les petites fulles entre els dits, acaronant aquella moqueta verda i tova. Tan immersa amb les histories i aventures interespacials del llibre no va presentir la mirada penentrant del noi que hi havia assegut a un banc de fusta uns metres mes a la dreta d’on estava ella, feia estona que hi era però no se’n havia adonat encara.

De tant en tant tancava els ulls i imaginava que era ella el protagonista del llibre i que podía volar entre els estels que tantes vegades mirava desde la finestra.
El noi del banc, l’intrigava, no portava cap gos per passejar, ni parella, ni criatures simplement un solitari que gaudia del parc. En tornar a aixecar el cap del llibre per observar-lo i intentar esbrinar alguna cosa més sobre aquell extrany ja no hi era…
Sense més preocupació que saber per on la portaria el llibre va escoltar un “Hola” tímid que venia d’una veu greu i masculina. Es va posar vermella en comprobar que era el noi del banc ara a un pam escàs d’ella.
- Estic observant-te desde que has arribat, no ets d’aquí oi?
Ella va contestar assentint amb un moviment de cap.
- Passo pel parc cada tarda i no t’havia vist mai, ho se perquè sino ho recordaría. 
Va soltar aquella frase utilitzada com a técnica masculina de caça però el noi no tenia gaire traça amb el to de la pregunta i li va fer somriure.
- Hem dic Levanah, encantada.

- Roger, igualment…

Sembla que el fet d’obrir la boca li donés permís per seure al seu costat. A prop, tant a prop que podía llegir la lletra petita del llibre sense dificultat. Va sentir-se atret per l’olor femenina ja que cada cop s’apropava més al seu coll i ella sense treure els ulls del llibre tot i que ja no l'estava llegint, sentía l'escalfor de la respiració d’aquell noi extrany sobre la pell...


Rescato antics relats que fa anys vaig escriure i han quedat com esborranys. 
Comença a ser hora de tornar i reobrir el blog.

28 de març del 2014

Correspondència...

Benvolguda ment,

Tu que li parles al cor pregunta-li perquè a vegades és tan cruel. Que t'expliqui els motius de bategar amb tanta força que no atén a la raó.

Tu que ets sabia ensenya-li a ser fred i a no fer-se miques, que tot passa i que tot arriba quan és el moment.

Digue-li que per molt que salti no hi ha res a fer si la via de sortida és unidireccional.
Consola'l regalant-li bons records i mai falses il•lusions.

I si cal aconsella-li quin és el millor preparat reparador per enganxar un a un tots els trossets en que s'ha acabat trencant.

Però sobretot sobretot no li permetis que deixi mai de bategar.

Atentament els Cinc Sentits.

21 de febrer del 2014

El somriure de Cheshire


Diuen que la lluna ens desperta els sentits i aquella vesprada fou especialment influent.
En amagar-se el sol també ho fan les meves pors i apareix la foscor banyada per una tenue llum blanca quasi imperceptible.

Podria ser que fossis tu que m'alterava, potser va ser ella la que em feia obrir de cames i desitjar-te, potser era la primavera. Sempre escalfada quan arriba aquest temps tant inestable i de temperatures oscilants, esperant que arribi l'hora d'obrir-me i mostrar tota la bellesa interior.

Les mirades rebudes no tenien desperdici, vas trencar el gel amb un encontre breu abans de despullar-mos. Tots dos ens desitjavem de la forma més cavernícola possible. Només pensavem en buscar una cova per endinsar-nos i revolcar-nos a terra sense coneixement. Però que ingènus... a la vora de la mar no hi ha coves que ofeguin els gemecs... 

I mentre et cavalcava tirava el cap enrera, aixecava la mirada amunt podia veure la lluna, brillant a dalt de tot. Una lluna que somreia mentre ens obserbava, espectant, era testimoni de la nostra luxúria.

Seguiem deixant-nos dominar pel plaer, fins arribar a quedar-me sense respirar uns segons a causa de la intensitat d'aquell orgasme. 

12 de desembre del 2013

Arribar tard...

Avui és d'un d'aquests dies que pel fet d'arribar 8 min tard he perdut molt.

Em sento impotent per no poder fer res, suposo que no es pot controlar tot...

Qui sap que passarà demà, però avui sento que he guanyat un grapat de incerteses.

5 de desembre del 2013

Breus transparències

Mira'm als ulls... veus? sí sí aquí al fons d'arrere amagat... hi ha una part de tu.
Pots veure'm transparent com l'aigua ja que per tu no hi ha secrets, enganys ni astucies. Agafa'm fort de la mà i no m'escaparé.

4 de desembre del 2013

N x 3

Aquest cop toca una entrada al blog different, aquest cop no és un relat eròtic o alguns dels pensaments plens de bojeria que tinc, avui vull donar les gràcies a tres de les DONES (sí, sí, amb màjuscules)  més importants per mi i sense les quals la meva existencia seria molt trista.

Gràcies per ser-hi, per escoltar-me, per algo que sembla impossible com és entendre’m.

Gràcies per estar al meu costat, per aguantar les meves històries, pels meus missatges a tothora.

Gràcies per animar-me quan penso que el món s’ensorra per una tontería, per riure amb mí quan estic desbordant d’alegria, gràcies per fer que cada dia que passo amb vosaltres sigui únic.


Una que ja no recordo anar a cap concert sense ella, ne’m passat moltes i molt peludes però seguim i seguirem endavant. L’altra que segons diuen no se que feiem abans de conéixens, és la meva coartada, la confident, com aquella “milloramiga” de la infància que mai vaig tenir. I per últim i no per això menys important la meva clon.

És difícil poder-vos tenir a totes tres a la vegada però cadascuna tindrà sempre un trosset del meu cor.

A les 3 gràcies per existir.

26 d’octubre del 2013

Desde el llit

Et somio... recordo com em menjaves i em mullo. M'excita imaginar-te un altre cop sobre meu, a sobre teu, refregant-nos els cossos.

M'agafes... em lligues, em penetres, xisclo de plaer.

T'espero... a quatre potes amb mirada tant viciosa com impacient.

M'obro... de cames, com una flor al sol, oferint al teu vici el meu nectar.

Babejo... mentre desitjo posarme-la a la boca un i altre cop, sense por, gola endins fins al fons del paladar.

T'observo... miro el teu cos embaladida sense deixar-me cap detall.

T'abraço... els nostres cossos es fonen mentre et claves dins meu.

Desperto, et busco... et sento a la meva esquena, la teva ma em repreta els pits, m'agafes fort perquè no marxi.

Dormo... tranquila, calenta, excitada... amb el teu alè calent al clatell.

10 de setembre del 2013

Foc interior

Desitjo tornar a trepitjar aquell cim on no he arribat mai,
m'agradaria besar mil cops més els teus llavis d'encara sabor desconegut per mi,
anel·lo repetir les carícies teves que encara no he rebut,
fer realitat els somnis que encara no he tingut,
Sentir-te insaciable, alliberant la màgia de la sexualitat en estat pur.
I sentir aquesta imaginària realitat que es resisteix.
Gaudint amb tot el que acaba entre les meves mans,
entre anades, tornades i orgasmes infinits
l'energia em sobra i explosiona.

6 de juny del 2013

Passar per Quiròfan...

Acabo el somni amb un regust plaent, entreobro un ull i la claror que penetra l’habitació em fa donar un salt del llit. La tecnologia està en contra meva, el despertador no ha sonat i el mòbil no fa ni moviment. He d'anar a treballar i faig tard a la feina, nerviosa i accelerada intento vestir-me com puc, em poso un mitjó de cada color però tan se val, en el meu cap només retrona “faig tard, faig tard” semblo el conill de la historia d’Alicia al país de les Meravelles. Una passada amb la pinta pels cabells despentinats i una mirada ràpida al mirall abans de pujar al cotxe d’un salt. I els semàfors, maleïts semàfors tots en vermell. No puc deixar de pensar faig tard...
Arribo a l’Hospital intentant entrar per la porta del darrere, la més propera als vestuaris, li dono estirades per obrir-la, no puc i la torno a estirar, el meu cap no pensa que en cap de setmana roman tancada. No deixo de pensar faig tard, faig tard. Dono la volta pràcticament sense veure per on camino per trobar una porta oberta, la del soterrani, segur que per allà podré entrar. Sospiro quan quasi sense fer força s’obre. Ara de cap als vestuaris, per arribar  i fer drecera passaré per la sala se quiròfans i sense parar de pensar faig tard...
Al recórrer els passadissos deserts escolto uns sorolls estranys, pensava que no es treballava aquí en cap de setmana. Que estany que hi hagi gent a quiròfan, la meva curiositat fa callar la veueta interior i repetitiva que em recorda que faig tard i tinc la sensació que el temps s’atura. Vaig tirant passadís endavant, s’escolten veus però no suficientment altes per saber ni qui són ni quantes persones hi ha. Arribo a la porta de quiròfan sense creuar-me amb ningú, la porta és tancada i dono dos cops amb la mà a la porta. M’obre una noia que tot i que no hem parlat mai se que l’he vista algun cop per l’hospital, em saluda amablement i diu que si vull entrar he de vestir de verd, recollir-me els cabells i posar-me la mascareta. Ella espera que em canviï de roba i mentre em desvestia aprofitava per preguntar que feien un diumenge al matí aquí tancats però la seva resposta va ser només un espera i ara ho veuràs.
La segueixo, li sortia per darrere el clatell un rínxol ros que s’escapava del barret de paper verd que portava. Caminàvem silenciosament amb uns peus verds als peus cap a la sala del costat. Al entrar he de mirar mirar dos cops per a que el meu cervell processi la informació que rep. Esperava trobar a companys fent un inventari, reorganitzant la sala, netejant o inclús fent alguna operació però el que estava veient em fa obrir els ulls de cop, sentir-me sorpresa i excitada d’immediat.
Sobre la taula d’operacions hi ha un noi nu, lligat i emmordaçat, i sobre seu tres noies menjant-se’l a llepades. Els crits i gemecs que venen de la meva dreta fan que miri cap allà, on una noia d’esquena amb els braços oberts i les mans a la paret, oberta de cames esta sent explorada per un home lentament i incidint sobretot entre les seves natges. Perdo de vista a l’exploració per fixar-me en dos cossos sota la làmpada, un agenollat i empenyent amb força a l’altre  que estava quatre grapes, home o dona tan se val però els seus orgasmes continuats m’estaven provocant una excitació desmesurada.
Tothom amb màscares de color verd que tapen nas i boca, potser són companys coneguts, potser no ens hem vist mai però la mascareta ens permetia un marge d’anonimitat, d’error i morbo sense precedents. Els meus ulls no saben on mirar, no vull perdre’m detall de la situació. Sento com una mà suau m’estira i jo la segueixo fins sentir com varies mans em treuen la roba verda sense pressa i amb molta traça. M’assec a la llitera que tinc al darrera, oberta de cames em deixo menjar per una llengua hàbil que em produeix tan plaer que he d’agafar-me a les baranes amb força i des d’allà dalt amb una posició privilegiada que em permet observar tot el que esta succeint a la sala tinc el meu primer orgasme de la jornada, humit, llarg, plaent...