Acabo el somni amb un regust plaent, entreobro
un ull i la claror que penetra l’habitació em fa donar un salt del llit. La
tecnologia està en contra meva, el despertador no ha sonat i el mòbil no fa ni
moviment. He d'anar a treballar i faig tard a la feina, nerviosa i accelerada intento vestir-me com puc, em poso
un mitjó de cada color però tan se val, en el meu cap només retrona “faig tard,
faig tard” semblo el conill de la historia d’Alicia al país de les Meravelles.
Una passada amb la pinta pels cabells despentinats i una mirada ràpida al
mirall abans de pujar al cotxe d’un salt. I els semàfors, maleïts semàfors tots
en vermell. No puc deixar de pensar faig tard...
Arribo a l’Hospital intentant entrar per la
porta del darrere, la més propera als vestuaris, li dono estirades per
obrir-la, no puc i la torno a estirar, el meu cap no pensa que en cap de
setmana roman tancada. No deixo de pensar faig tard, faig tard. Dono la volta
pràcticament sense veure per on camino per trobar una porta oberta, la del soterrani,
segur que per allà podré entrar. Sospiro quan quasi sense fer força s’obre. Ara
de cap als vestuaris, per arribar i fer drecera passaré per la sala se quiròfans i sense parar de pensar faig tard...
Al recórrer els passadissos deserts escolto
uns sorolls estranys, pensava que no es treballava aquí en cap de setmana. Que
estany que hi hagi gent a quiròfan, la meva curiositat fa callar la veueta
interior i repetitiva que em recorda que faig tard i tinc la sensació que el
temps s’atura. Vaig tirant passadís endavant, s’escolten veus però no
suficientment altes per saber ni qui són ni quantes persones hi ha. Arribo a la
porta de quiròfan sense creuar-me amb ningú, la porta és tancada i dono dos
cops amb la mà a la porta. M’obre una noia que tot i que no hem parlat mai se
que l’he vista algun cop per l’hospital, em saluda amablement i diu que si vull
entrar he de vestir de verd, recollir-me els cabells i posar-me la mascareta. Ella
espera que em canviï de roba i mentre em desvestia aprofitava per preguntar que
feien un diumenge al matí aquí tancats però la seva resposta va ser només un
espera i ara ho veuràs.
La segueixo, li sortia per darrere el clatell
un rínxol ros que s’escapava del barret de paper verd que portava. Caminàvem
silenciosament amb uns peus verds als peus cap a la sala del costat. Al entrar he
de mirar mirar dos cops per a que el meu cervell processi la informació que
rep. Esperava trobar a companys fent un inventari, reorganitzant la sala,
netejant o inclús fent alguna operació però el que estava veient em fa obrir
els ulls de cop, sentir-me sorpresa i excitada d’immediat.
Sobre la taula d’operacions hi ha un noi nu,
lligat i emmordaçat, i sobre seu tres noies menjant-se’l a llepades. Els crits
i gemecs que venen de la meva dreta fan que miri cap allà, on una noia d’esquena
amb els braços oberts i les mans a la paret, oberta de cames esta sent
explorada per un home lentament i incidint sobretot entre les seves natges.
Perdo de vista a l’exploració per fixar-me en dos cossos sota la làmpada, un
agenollat i empenyent amb força a l’altre
que estava quatre grapes, home o dona tan se val però els seus orgasmes
continuats m’estaven provocant una excitació desmesurada.
Tothom amb màscares de color verd que tapen
nas i boca, potser són companys coneguts, potser no ens hem vist mai però la
mascareta ens permetia un marge d’anonimitat, d’error i morbo sense precedents.
Els meus ulls no saben on mirar, no vull perdre’m detall de la situació. Sento
com una mà suau m’estira i jo la segueixo fins sentir com varies mans em treuen
la roba verda sense pressa i amb molta traça. M’assec a la llitera que tinc al
darrera, oberta de cames em deixo menjar per una llengua hàbil que em produeix
tan plaer que he d’agafar-me a les baranes amb força i des d’allà dalt amb una
posició privilegiada que em permet observar tot el que esta succeint a la sala
tinc el meu primer orgasme de la jornada, humit, llarg, plaent...
