28 de març del 2014

Correspondència...

Benvolguda ment,

Tu que li parles al cor pregunta-li perquè a vegades és tan cruel. Que t'expliqui els motius de bategar amb tanta força que no atén a la raó.

Tu que ets sabia ensenya-li a ser fred i a no fer-se miques, que tot passa i que tot arriba quan és el moment.

Digue-li que per molt que salti no hi ha res a fer si la via de sortida és unidireccional.
Consola'l regalant-li bons records i mai falses il•lusions.

I si cal aconsella-li quin és el millor preparat reparador per enganxar un a un tots els trossets en que s'ha acabat trencant.

Però sobretot sobretot no li permetis que deixi mai de bategar.

Atentament els Cinc Sentits.

21 de febrer del 2014

El somriure de Cheshire


Diuen que la lluna ens desperta els sentits i aquella vesprada fou especialment influent.
En amagar-se el sol també ho fan les meves pors i apareix la foscor banyada per una tenue llum blanca quasi imperceptible.

Podria ser que fossis tu que m'alterava, potser va ser ella la que em feia obrir de cames i desitjar-te, potser era la primavera. Sempre escalfada quan arriba aquest temps tant inestable i de temperatures oscilants, esperant que arribi l'hora d'obrir-me i mostrar tota la bellesa interior.

Les mirades rebudes no tenien desperdici, vas trencar el gel amb un encontre breu abans de despullar-mos. Tots dos ens desitjavem de la forma més cavernícola possible. Només pensavem en buscar una cova per endinsar-nos i revolcar-nos a terra sense coneixement. Però que ingènus... a la vora de la mar no hi ha coves que ofeguin els gemecs... 

I mentre et cavalcava tirava el cap enrera, aixecava la mirada amunt podia veure la lluna, brillant a dalt de tot. Una lluna que somreia mentre ens obserbava, espectant, era testimoni de la nostra luxúria.

Seguiem deixant-nos dominar pel plaer, fins arribar a quedar-me sense respirar uns segons a causa de la intensitat d'aquell orgasme. 

12 de desembre del 2013

Arribar tard...

Avui és d'un d'aquests dies que pel fet d'arribar 8 min tard he perdut molt.

Em sento impotent per no poder fer res, suposo que no es pot controlar tot...

Qui sap que passarà demà, però avui sento que he guanyat un grapat de incerteses.

5 de desembre del 2013

Breus transparències

Mira'm als ulls... veus? sí sí aquí al fons d'arrere amagat... hi ha una part de tu.
Pots veure'm transparent com l'aigua ja que per tu no hi ha secrets, enganys ni astucies. Agafa'm fort de la mà i no m'escaparé.

4 de desembre del 2013

N x 3

Aquest cop toca una entrada al blog different, aquest cop no és un relat eròtic o alguns dels pensaments plens de bojeria que tinc, avui vull donar les gràcies a tres de les DONES (sí, sí, amb màjuscules)  més importants per mi i sense les quals la meva existencia seria molt trista.

Gràcies per ser-hi, per escoltar-me, per algo que sembla impossible com és entendre’m.

Gràcies per estar al meu costat, per aguantar les meves històries, pels meus missatges a tothora.

Gràcies per animar-me quan penso que el món s’ensorra per una tontería, per riure amb mí quan estic desbordant d’alegria, gràcies per fer que cada dia que passo amb vosaltres sigui únic.


Una que ja no recordo anar a cap concert sense ella, ne’m passat moltes i molt peludes però seguim i seguirem endavant. L’altra que segons diuen no se que feiem abans de conéixens, és la meva coartada, la confident, com aquella “milloramiga” de la infància que mai vaig tenir. I per últim i no per això menys important la meva clon.

És difícil poder-vos tenir a totes tres a la vegada però cadascuna tindrà sempre un trosset del meu cor.

A les 3 gràcies per existir.

26 d’octubre del 2013

Desde el llit

Et somio... recordo com em menjaves i em mullo. M'excita imaginar-te un altre cop sobre meu, a sobre teu, refregant-nos els cossos.

M'agafes... em lligues, em penetres, xisclo de plaer.

T'espero... a quatre potes amb mirada tant viciosa com impacient.

M'obro... de cames, com una flor al sol, oferint al teu vici el meu nectar.

Babejo... mentre desitjo posarme-la a la boca un i altre cop, sense por, gola endins fins al fons del paladar.

T'observo... miro el teu cos embaladida sense deixar-me cap detall.

T'abraço... els nostres cossos es fonen mentre et claves dins meu.

Desperto, et busco... et sento a la meva esquena, la teva ma em repreta els pits, m'agafes fort perquè no marxi.

Dormo... tranquila, calenta, excitada... amb el teu alè calent al clatell.

10 de setembre del 2013

Foc interior

Desitjo tornar a trepitjar aquell cim on no he arribat mai,
m'agradaria besar mil cops més els teus llavis d'encara sabor desconegut per mi,
anel·lo repetir les carícies teves que encara no he rebut,
fer realitat els somnis que encara no he tingut,
Sentir-te insaciable, alliberant la màgia de la sexualitat en estat pur.
I sentir aquesta imaginària realitat que es resisteix.
Gaudint amb tot el que acaba entre les meves mans,
entre anades, tornades i orgasmes infinits
l'energia em sobra i explosiona.

6 de juny del 2013

Passar per Quiròfan...

Acabo el somni amb un regust plaent, entreobro un ull i la claror que penetra l’habitació em fa donar un salt del llit. La tecnologia està en contra meva, el despertador no ha sonat i el mòbil no fa ni moviment. He d'anar a treballar i faig tard a la feina, nerviosa i accelerada intento vestir-me com puc, em poso un mitjó de cada color però tan se val, en el meu cap només retrona “faig tard, faig tard” semblo el conill de la historia d’Alicia al país de les Meravelles. Una passada amb la pinta pels cabells despentinats i una mirada ràpida al mirall abans de pujar al cotxe d’un salt. I els semàfors, maleïts semàfors tots en vermell. No puc deixar de pensar faig tard...
Arribo a l’Hospital intentant entrar per la porta del darrere, la més propera als vestuaris, li dono estirades per obrir-la, no puc i la torno a estirar, el meu cap no pensa que en cap de setmana roman tancada. No deixo de pensar faig tard, faig tard. Dono la volta pràcticament sense veure per on camino per trobar una porta oberta, la del soterrani, segur que per allà podré entrar. Sospiro quan quasi sense fer força s’obre. Ara de cap als vestuaris, per arribar  i fer drecera passaré per la sala se quiròfans i sense parar de pensar faig tard...
Al recórrer els passadissos deserts escolto uns sorolls estranys, pensava que no es treballava aquí en cap de setmana. Que estany que hi hagi gent a quiròfan, la meva curiositat fa callar la veueta interior i repetitiva que em recorda que faig tard i tinc la sensació que el temps s’atura. Vaig tirant passadís endavant, s’escolten veus però no suficientment altes per saber ni qui són ni quantes persones hi ha. Arribo a la porta de quiròfan sense creuar-me amb ningú, la porta és tancada i dono dos cops amb la mà a la porta. M’obre una noia que tot i que no hem parlat mai se que l’he vista algun cop per l’hospital, em saluda amablement i diu que si vull entrar he de vestir de verd, recollir-me els cabells i posar-me la mascareta. Ella espera que em canviï de roba i mentre em desvestia aprofitava per preguntar que feien un diumenge al matí aquí tancats però la seva resposta va ser només un espera i ara ho veuràs.
La segueixo, li sortia per darrere el clatell un rínxol ros que s’escapava del barret de paper verd que portava. Caminàvem silenciosament amb uns peus verds als peus cap a la sala del costat. Al entrar he de mirar mirar dos cops per a que el meu cervell processi la informació que rep. Esperava trobar a companys fent un inventari, reorganitzant la sala, netejant o inclús fent alguna operació però el que estava veient em fa obrir els ulls de cop, sentir-me sorpresa i excitada d’immediat.
Sobre la taula d’operacions hi ha un noi nu, lligat i emmordaçat, i sobre seu tres noies menjant-se’l a llepades. Els crits i gemecs que venen de la meva dreta fan que miri cap allà, on una noia d’esquena amb els braços oberts i les mans a la paret, oberta de cames esta sent explorada per un home lentament i incidint sobretot entre les seves natges. Perdo de vista a l’exploració per fixar-me en dos cossos sota la làmpada, un agenollat i empenyent amb força a l’altre  que estava quatre grapes, home o dona tan se val però els seus orgasmes continuats m’estaven provocant una excitació desmesurada.
Tothom amb màscares de color verd que tapen nas i boca, potser són companys coneguts, potser no ens hem vist mai però la mascareta ens permetia un marge d’anonimitat, d’error i morbo sense precedents. Els meus ulls no saben on mirar, no vull perdre’m detall de la situació. Sento com una mà suau m’estira i jo la segueixo fins sentir com varies mans em treuen la roba verda sense pressa i amb molta traça. M’assec a la llitera que tinc al darrera, oberta de cames em deixo menjar per una llengua hàbil que em produeix tan plaer que he d’agafar-me a les baranes amb força i des d’allà dalt amb una posició privilegiada que em permet observar tot el que esta succeint a la sala tinc el meu primer orgasme de la jornada, humit, llarg, plaent...
 
 

29 d’abril del 2013

Entre lletres...

M'agradaria ser aquest llibre que et sorprén, sentir com cada paraula que llegeixes t'emociona. Entrar a la teva ment d'una forma subtil per quedar-me, aconseguir ser citada en algun dels teus pensaments. Estar entre les teves mans mentre acaronen les pàgines i fullegen amb ansies per tirar endavant la història. Ser imaginada i creada amb moviment al teu albir. Deixar un bon record i provocar centenars de somriures mentre duri...
Però no m'agradaria ser aquest llibre que és sobrevalorat, regalat i abandonat en un prestatge recollint pols esperant que algú li tregui profit.


Bé una forma peculiar i tardana de desitjar-vos bona diada de Sant Jordi.

10 d’abril del 2013

Temps...

Temps que passa al seu ritme però mai com ens agradaria.
Lent fins que arribis a aconseguir el que desitjes.
Ràpid quan aconsegueixes allò desitjat.
Minuts que semblen anys que no passen
i hores que desapareixen amb un sospir.


 
 
Sempre he tingut mala memòria per les dates "importants" només cal veure que ja ha passat més d'un any que vaig iniciar el blog. Curiós que hagi estat una mica de sol sobre la pell que m'ha fet pensar-hi.

Un any? Un any! Relativament poc temps però suficient i sobrat d'evolució i experiències. No vaig ara a mirar enrera sinó al contrari, pensar en que puc no tenir temps, no tenir llum, no tenir paper on escriure però tot i així segur que no em quedaré sense ganes de seguir.