Fugaç

Inspirant-me en la desinspiració,
sentint sense voler, voler sentir i no poder...
Ets la musa del meu plaer descontrolat,
que em busca cada nit sense remei
i creua els somnis fins acabar sortint
en forma d'energia perduda.
Una plaer fugaç que ja no torna,
un desig profund que es repeteix.

Entrega...

Portava dies desitjant que les hores passessin ràpidament, la impaciència no deixava avançar el rellotge, però el temps no s'atura i el dia era pròxim. Estava nerviosa, tenia por que els genolls em fessin figa i no em deixessin aguantar de peus. En posar el dit sobre el timbre sabia que no hi havia marxa enrere.

El meu cap donava mil voltes a com podia haver arribat fins aquell extrem, una dona tant independent que se sentia sotmesa per ell. Com podia haver arribat a deixar-me dominar? Tants de dies tancant els ulls imaginant mil i una possibilitats, ja no hi havia lloc a la imaginació ara era moment de sentir. Un a un va descordar-me els botons de l'abric, poc a poc anava deixant-se veure el conjunt de llenceria curosament escollit per ell, l'abric va caure al terra amb un soroll sec. Vaig tancar els ulls per gaudir encara més de les seves mans mentre em tocaven el vestit i resseguien el llaç de la sota dels pits.
 

Entregada i sotmesa voluntàriament als seus desitjos i perversions. Pensava que no era possible, aquella lluita interna entre la submisa obedient i entregada que desitjava ser i la dona indomable i tossuda que era. Aquella barreja de sensacions m'escalfava i el fet que no deixés de tocar-me encara més.
 

La barreja entre les contradiccions de dolor i plaer, voler-ne més però a la mateixa vegada desitjar dir prou. El meu orgull i les ganes de demostrar que podia superar els meus propis límits permetien que el plaer no deixes d'augmentar. Ell donava ordres, contundents sense donar temps a pensar amb res sinó només obeir. Ja ni puc imaginar el plaer sense anar acompanyat de les seves instruccions, li entrego el meu be més valuós, la llibertat, encara que sigui de forma momentània.
 

Vine, seu, aixeca't, agenolla't, posa't així, gitat, no et moguis, tanca els ulls... seguia la seva ordre immediatament esperant impacient la següent. Sobre del llit lligada per unes cordes d'aire que m'impedien aixecar els palmells de les mans del llençol. Ni tan sols la cera calenta que gota a gota anava caient sobre el meu cos va fer trencar els lligams imaginaris. Aquella era la meva oportunitat de demostrar que em tenia a les seves mans i li oferia tot.

Nubel aquesta entrada és per a tu, per dir-te gràcies per ser-hi i endavant amb tots els nous reptes que tot just comencen :)
 

Desenfoc de sentiments...

No puc treure't del cap, igual que aquella cançó que de tant dolenta queda perforant neurones i no pots esborrar-la ni cridant. El desig creix per tu dia a dia i no sóc capaç de posar-hi fre, ja que en el fons sé que no vull que pari, que augmenti i augmenti fins que travessi tots els límits de la raó, sobrepassi el descontrol de la bogeria i totes les meves forces es centrin en venir-te a buscar.
 

Paraules amb lletres que manquen, trenets que no paren de donar voltes en una via circular sense sentit i amb una bateria inesgotable, mans lligades amb cordes imaginàries.

M'agradaria segrestar una estona del teu temps, robar-te unes paraules i que siguin només meves, sentir els teus ulls mirant-me fixament els llavis quan somriuen complaents per tenir-te a prou distància per sentir fins i tot el que penses.

Cafè dolç

Desitjava tastar-la amb totes les seves forces així que va posar-se aquella roba interior que guardava per als moments especials, el seu millor vestit i va sortir de casa amb silenci. No li feia falta l’abric ja que no anava gaire lluny. Abans de sortir de casa va agafar una tassa de la vaixella i va pujar escales amunt fins al tercer.
Pensava que no era una mala hora per demanar una mica de sucre a la veïna del tercer que es mirava amb recel cada dia que es creuaven al portal. Aquelles mirades creuades que fondrien un bloc de gel... tenien que voler dir alguna cosa més que bon dia i no anava a esperar més per comprovar-ho.

Un cop al portal el cor li bategava amb força, no semblava nerviosa però ho estava, els dits tremolosos van pitjar el timbre i el soroll va fer que donés un petit salt enrere. En pocs segons escoltava com unes passes s’apropaven a la porta, sentia com estava sent observada per ella, la seva veïna a través del petit ull de peix que passava la fusta i permetia observar de dins a fora. Després d’una pausa i el soroll de les claus com donaven voltes al pany i com va entreobrir-se la porta. Aquella veu tan dolça que sempre li regalava un bon dia quasi cada matí va invitar-me a passar. Al entrar la casa es percebia una olor embriagadora, d’alguna cosa que acabava de sortir del forn.

- No tindràs pas una mica de sucre per deixar-me? Volia preparar-me un cafè i he vist que no en tenia. – Mentida ja que el cafè dolç no li havia agradat mai. 

- Si clar, però... entra dona que no mossego. Anava a fer-me un cafè amb magdalenes que acabo de treure del forn, m’agrada l’olor que fan al coure's que impregna tota la casa. Seu on vulguis que jo ara vinc.

Va posar-se al sofà en front una tauleta de vidre on va deixar la seva tassa buida mentre l’esperava. En un moment va aparèixer ella amb una safata amb un plat de magdalenes i dues tasses amb cafè. Quan va ajupir-se per deixar la safata a la tauleta no va poder evitar observar la roba que vestia, un jersei amb un escot que deixava veure suficient per descobrir que no portava res a sota i unes malles ajustades. Ella al adonar-se’n dels ulls xafarders que la miraven va dir:

- Sento el meu aspecte descuidat però no esperava visites avui. – I va somriure.
 

No li vaig dir però aquella roba informal encara la feia més atractiva.
 

Va seure just al costat, va estirar la ma inclinant-se a sobre i va tancar la televisió dient que fa companyia quan estàs sol però ara només faria soroll. 

No podia deixar de mirar-li els llavis, vermells, suaus, carnosos... Va servir el cafè i seguidament i sense pausa va posar la ma sobre el seu genoll, acariciant la cama i pujant fins la cuixa. Un gest que va disparar la l'excitació molt més del que podia imaginar. Les seves mans van fer cap sota el jersei d'ella, cintura amunt i vibrant amb aquella pell suau. Un a un va anar descordant tots els botons del meu vestit deixant a vistes la transparència de la roba interior. Va recolzar-se als coixins de cara a ella tot dient amb els ulls i sense parlar, et desitjo i fes-me el que vulguis.

Va veure com ella es recolzava a sobre seu, i en un punt d’excitació màxima va haver de reprimir un orgasme, no volia semblar dèbil. Una mà li acariciava els cabells i els apartava per deixar pas a uns llavis humits que petonejaven el coll. Els llavis que poc a poc buscaven els seus i aquella mà que anava baixant fins trobar el sexe humit per sota de la roba...

Aquell va ser el cafè més dolç que mai m’havia portat a la boca, tot i que no vaig posar-hi sucre...

Paraules...

Sembla mentida com puc trobar refugi amb les paraules. Paraules que molts cops causen un dolor profund com si et clavessin una daga afilada entre les costelles. Paraules pronunciades amb un to determinat de la boca d'algú que mai imaginaries que sortirien. Paraules que no són més que simples sons i el significat que tenen és només el que li dona un mateix. Paraules que poc a poc van empenyent a un mateix a la vora del precipici del canvi, on arribarà un moment que l'única opció possible només serà saltar. Saltar cap a la llibertat, respirar nou aire, saltar al no retorn...

Miratges...

Vindré al teu llit quan dormis,

entrant silenciosament sota els llençols

que reposen lleugers sobre el teu cos nu.

Recorreré el perfil del teu cos,

pam a pam amb els llavis, suaument,

vigilant no despertar-te

palpant cada racó i fent

que els pèls se't posin de punta.

Les meves mans no es queden quietes

sinó buscaran sentir l'escalfor d'un sexe

que s'enforteix amb les carícies.

El tacte i la presió,

exercida pel palmell de la mà,

revela cada corba, cada troç amagat, cada desig.

Cavalcaré sobre teu amb moviments 

marcats per la respiració, gemecs

silenciosos per no trencar el miratge.

Marxaré quan trenqui l'alba

quan la llum entri per la finestra i faci

desaparèixer la màgia de la nit,

la nit on tot es possible.

Quan despertis ja no hi seré,

et quedaràs amb la sensació que jo

només he estat un pensament il·lusori.

Només dependrà de tu

saber distingir realitat o miratge

dels teus més profunds desitjos i perversions.

Somiaràs cada nit amb el tacte de la meva pell

i amb l'olor del meu perfum.

Tornaré a entrar cada nit al teu somni,

sempre que em desitgis.

 

 

(sense tu aquesta foto no hagués estat possible, gàcies :) per ser-hi)

Vespre de pluja

 

Caminant a pas lent, sola pels carrers tot i ser d'hora,

envoltada per la foscor d'una nit que cada dia comença més aviat.

Embriagada per l'olor de la pluja

que s'havia pres un descans en el moment just.

Mirant com el camí es perd entre les escales dels carrers estrets

i les cases velles t'expliquen els seus secrets.

El soroll de les sabates marcaven les meves passes

sobre un terra mullat mentre tornava a casa sense pressa.

 

 

Paro un instant el meu passeig per fer la foto amb un intent de captar totes aquestes sensacions i transmetre-les amb una sola imatge.

Hola...

Després d'uns dies netejant la pols i posar l'olla al foc, puc dir que reprenc la meva presència en aquestes contrades.

El blog que continuava present diariament als meus pensaments, aquest lloc virtual per endinsar-me i sentir-me com a casa, abandonat per un temps que ha passat més rapidament que un sospir, però no era mort, sinó latent i bategant.

Em pregunto els motius d'aquesta pausa i ni ho se amb certesa. Falta d'inspiració, falta de temps, nous projectes entre mans, massa feina i atabalaments, o una mica de tot de fet...

Vam començar la nostra aventura en un moment de canvi personal, canvi que segueix encara i de fet ni para ni pararà mai. Un repte sobre mi mateixa per ser capaç de transmetre amb paraules sensacions reals. Així que seguirem junts, aquesta relació amor odi tant especial. 

Amb més o menys constància i sense fer promeses que no es poden complir com dir "estarem junts sempre més".

Arranquem... ni demà, ni passat, ni un altre dia, tornem-hi ara, just ara.

Salut

Inseguretats...

Tots en tenim i són les culpables de les pors que ens envolten. I dono les gàcies a totes aquelles persones que m'envolten i tenen la capacitat gairebé màgica de fer que les meves desapareguin...

Aquí intervé l'elecció individual de cadascú… per un costat trobem tots aquells individus superficials i a la vegada buits feliços amb les seves actituds xulesques i tot i que son concients que no es cert es creuen el centre de l’univers… feliços amb la seva visió particular del món ja que a causa del seu ego no han estat capaços de sentir res més enllà d’ells mateixos.

I l’altre extrem, individus conectats amb el seu interior, apreciant les coses molt més enllà del que es veu a simple vista, sentint-les intensament. Deixant-se portar i descobrint que la vida no només consisteix en deixar que passi el temps i envellir sinó que està per aprofitar-la amb tots els sentits i estant receptiu en totes les seves possiblitats.

Si la perfecció total no existeix ja que tot depen del mirall on ens reflectim, un mirall que pot ser la propia conciencia o be uns ulls que t’observen i t’analitzen continuament. On un defecte pot convertir-se amb alguna característica única i que ens fa especials. I aquest reflexe pot anar encaminat a donar diferents prespectives d’una mateixa imatge. Tant oposades com la indiferencia o la bojeria passional. Sóc sexual, i què? Segueixo els meus impulsos per satisfer desitjos, penso que una part important de la vida consisteix en la cerca dels plaers que tenim al nostre voltant. I avui en dia estem perdent el romanticisme i les sensacions interpersonals com el tacte, les olors o el soroll mut d’un somriure.

Decididament la calor afecta a les neurones i només pensen en posar-se a remull en una platja tranquil·la sense ganes de pensar i deixar que les onades gronxin el cos...

No deixis de tocar

Després d'uns anys sense tocar-se i tants records agredolços van retrobar-se per fi. Ja no eren aquelles ànimes innocents que van tocar-se per primer cop, les anades i vingudes d'amors i desamors els havien fet canviar, tot i així encara existia mutu desig, les mirades no podien amagar-se.

Com més la tocava més ràpid li bategava el cor, augmentant el ritme quan l'agafava per la cintura i compassat amb les carícies que poc a poc pujarien el to. Petons tímids que tan sols eren una petita introducció a tot un món de possibilitats. Desenganyat de l'amor i de la vida, sense cap musa que l'inspirava va obrir-se a sentir les carícies que ella volia regalar-li.

Ja quasi no recordava que era sentir-se desitjada però ell li feia saber amb cada gest que les cançons improvisades en les llargues nits d'insomni eren per intentar arribar més enllà d'una connexió frustrada. Anhelava aquelles mans, fortes i a la vegada carregades de sensibilitat, aquelles mans que no van deixar de tocar-la, aquelles mans que transmetien tanta escalfor mentre pam a pam recorrien tot el seu cos.

Vibrava a cada moviment com les cordes d'una guitarra, al ritme compassat d'una cançó coneguda per tots dos i coneixent perfectament quan havien de fer l'entrada. Balancejant els cossos al compàs i transformant en valcet el rock més dur.

Tantes ganes de sentir com composava una melodia i li posava fi entre els seus pits. Una obra mestra inacabada, on el temps rovella les notes i desafina l'esperança d'acabar amb èxit la última cançó.

Agafa ben fort cada nota i torna a tocar-la, no deixis mai de tocar...