Entre lletres...

M'agradaria ser aquest llibre que et sorprén, sentir com cada paraula que llegeixes t'emociona. Entrar a la teva ment d'una forma subtil per quedar-me, aconseguir ser citada en algun dels teus pensaments. Estar entre les teves mans mentre acaronen les pàgines i fullegen amb ansies per tirar endavant la història. Ser imaginada i creada amb moviment al teu albir. Deixar un bon record i provocar centenars de somriures mentre duri...

Però no m'agradaria ser aquest llibre que és sobrevalorat, regalat i abandonat en un prestatge recollint pols esperant que algú li tregui profit.

Bé una forma peculiar i tardana de desitjar-vos bona diada de Sant Jordi.

Temps...

Temps que passa al seu ritme però mai com ens agradaria.

Lent fins que arribis a aconseguir el que desitjes.

Ràpid quan aconsegueixes allò desitjat.

Minuts que semblen anys que no passen

i hores que desapareixen amb un sospir.

 

 

Sempre he tingut mala memòria per les dates "importants" només cal veure que ja ha passat més d'un any que vaig iniciar el blog. Curiós que hagi estat una mica de sol sobre la pell que m'ha fet pensar-hi.

Un any? Un any! Relativament poc temps però suficient i sobrat d'evolució i experiències. No vaig ara a mirar enrera sinó al contrari, pensar en que puc no tenir temps, no tenir llum, no tenir paper on escriure però tot i així segur que no em quedaré sense ganes de seguir.

Fugaç

Inspirant-me en la desinspiració,
sentint sense voler, voler sentir i no poder...
Ets la musa del meu plaer descontrolat,
que em busca cada nit sense remei
i creua els somnis fins acabar sortint
en forma d'energia perduda.
Una plaer fugaç que ja no torna,
un desig profund que es repeteix.

Entrega...

Portava dies desitjant que les hores passessin ràpidament, la impaciència no deixava avançar el rellotge, però el temps no s'atura i el dia era pròxim. Estava nerviosa, tenia por que els genolls em fessin figa i no em deixessin aguantar de peus. En posar el dit sobre el timbre sabia que no hi havia marxa enrere.

El meu cap donava mil voltes a com podia haver arribat fins aquell extrem, una dona tant independent que se sentia sotmesa per ell. Com podia haver arribat a deixar-me dominar? Tants de dies tancant els ulls imaginant mil i una possibilitats, ja no hi havia lloc a la imaginació ara era moment de sentir. Un a un va descordar-me els botons de l'abric, poc a poc anava deixant-se veure el conjunt de llenceria curosament escollit per ell, l'abric va caure al terra amb un soroll sec. Vaig tancar els ulls per gaudir encara més de les seves mans mentre em tocaven el vestit i resseguien el llaç de la sota dels pits.
 

Entregada i sotmesa voluntàriament als seus desitjos i perversions. Pensava que no era possible, aquella lluita interna entre la submisa obedient i entregada que desitjava ser i la dona indomable i tossuda que era. Aquella barreja de sensacions m'escalfava i el fet que no deixés de tocar-me encara més.
 

La barreja entre les contradiccions de dolor i plaer, voler-ne més però a la mateixa vegada desitjar dir prou. El meu orgull i les ganes de demostrar que podia superar els meus propis límits permetien que el plaer no deixes d'augmentar. Ell donava ordres, contundents sense donar temps a pensar amb res sinó només obeir. Ja ni puc imaginar el plaer sense anar acompanyat de les seves instruccions, li entrego el meu be més valuós, la llibertat, encara que sigui de forma momentània.
 

Vine, seu, aixeca't, agenolla't, posa't així, gitat, no et moguis, tanca els ulls... seguia la seva ordre immediatament esperant impacient la següent. Sobre del llit lligada per unes cordes d'aire que m'impedien aixecar els palmells de les mans del llençol. Ni tan sols la cera calenta que gota a gota anava caient sobre el meu cos va fer trencar els lligams imaginaris. Aquella era la meva oportunitat de demostrar que em tenia a les seves mans i li oferia tot.

Nubel aquesta entrada és per a tu, per dir-te gràcies per ser-hi i endavant amb tots els nous reptes que tot just comencen :)
 

Desenfoc de sentiments...

No puc treure't del cap, igual que aquella cançó que de tant dolenta queda perforant neurones i no pots esborrar-la ni cridant. El desig creix per tu dia a dia i no sóc capaç de posar-hi fre, ja que en el fons sé que no vull que pari, que augmenti i augmenti fins que travessi tots els límits de la raó, sobrepassi el descontrol de la bogeria i totes les meves forces es centrin en venir-te a buscar.
 

Paraules amb lletres que manquen, trenets que no paren de donar voltes en una via circular sense sentit i amb una bateria inesgotable, mans lligades amb cordes imaginàries.

M'agradaria segrestar una estona del teu temps, robar-te unes paraules i que siguin només meves, sentir els teus ulls mirant-me fixament els llavis quan somriuen complaents per tenir-te a prou distància per sentir fins i tot el que penses.

Cafè dolç

Desitjava tastar-la amb totes les seves forces així que va posar-se aquella roba interior que guardava per als moments especials, el seu millor vestit i va sortir de casa amb silenci. No li feia falta l’abric ja que no anava gaire lluny. Abans de sortir de casa va agafar una tassa de la vaixella i va pujar escales amunt fins al tercer.
Pensava que no era una mala hora per demanar una mica de sucre a la veïna del tercer que es mirava amb recel cada dia que es creuaven al portal. Aquelles mirades creuades que fondrien un bloc de gel... tenien que voler dir alguna cosa més que bon dia i no anava a esperar més per comprovar-ho.

Un cop al portal el cor li bategava amb força, no semblava nerviosa però ho estava, els dits tremolosos van pitjar el timbre i el soroll va fer que donés un petit salt enrere. En pocs segons escoltava com unes passes s’apropaven a la porta, sentia com estava sent observada per ella, la seva veïna a través del petit ull de peix que passava la fusta i permetia observar de dins a fora. Després d’una pausa i el soroll de les claus com donaven voltes al pany i com va entreobrir-se la porta. Aquella veu tan dolça que sempre li regalava un bon dia quasi cada matí va invitar-me a passar. Al entrar la casa es percebia una olor embriagadora, d’alguna cosa que acabava de sortir del forn.

- No tindràs pas una mica de sucre per deixar-me? Volia preparar-me un cafè i he vist que no en tenia. – Mentida ja que el cafè dolç no li havia agradat mai. 

- Si clar, però... entra dona que no mossego. Anava a fer-me un cafè amb magdalenes que acabo de treure del forn, m’agrada l’olor que fan al coure's que impregna tota la casa. Seu on vulguis que jo ara vinc.

Va posar-se al sofà en front una tauleta de vidre on va deixar la seva tassa buida mentre l’esperava. En un moment va aparèixer ella amb una safata amb un plat de magdalenes i dues tasses amb cafè. Quan va ajupir-se per deixar la safata a la tauleta no va poder evitar observar la roba que vestia, un jersei amb un escot que deixava veure suficient per descobrir que no portava res a sota i unes malles ajustades. Ella al adonar-se’n dels ulls xafarders que la miraven va dir:

- Sento el meu aspecte descuidat però no esperava visites avui. – I va somriure.
 

No li vaig dir però aquella roba informal encara la feia més atractiva.
 

Va seure just al costat, va estirar la ma inclinant-se a sobre i va tancar la televisió dient que fa companyia quan estàs sol però ara només faria soroll. 

No podia deixar de mirar-li els llavis, vermells, suaus, carnosos... Va servir el cafè i seguidament i sense pausa va posar la ma sobre el seu genoll, acariciant la cama i pujant fins la cuixa. Un gest que va disparar la l'excitació molt més del que podia imaginar. Les seves mans van fer cap sota el jersei d'ella, cintura amunt i vibrant amb aquella pell suau. Un a un va anar descordant tots els botons del meu vestit deixant a vistes la transparència de la roba interior. Va recolzar-se als coixins de cara a ella tot dient amb els ulls i sense parlar, et desitjo i fes-me el que vulguis.

Va veure com ella es recolzava a sobre seu, i en un punt d’excitació màxima va haver de reprimir un orgasme, no volia semblar dèbil. Una mà li acariciava els cabells i els apartava per deixar pas a uns llavis humits que petonejaven el coll. Els llavis que poc a poc buscaven els seus i aquella mà que anava baixant fins trobar el sexe humit per sota de la roba...

Aquell va ser el cafè més dolç que mai m’havia portat a la boca, tot i que no vaig posar-hi sucre...

Paraules...

Sembla mentida com puc trobar refugi amb les paraules. Paraules que molts cops causen un dolor profund com si et clavessin una daga afilada entre les costelles. Paraules pronunciades amb un to determinat de la boca d'algú que mai imaginaries que sortirien. Paraules que no són més que simples sons i el significat que tenen és només el que li dona un mateix. Paraules que poc a poc van empenyent a un mateix a la vora del precipici del canvi, on arribarà un moment que l'única opció possible només serà saltar. Saltar cap a la llibertat, respirar nou aire, saltar al no retorn...

Miratges...

Vindré al teu llit quan dormis,

entrant silenciosament sota els llençols

que reposen lleugers sobre el teu cos nu.

Recorreré el perfil del teu cos,

pam a pam amb els llavis, suaument,

vigilant no despertar-te

palpant cada racó i fent

que els pèls se't posin de punta.

Les meves mans no es queden quietes

sinó buscaran sentir l'escalfor d'un sexe

que s'enforteix amb les carícies.

El tacte i la presió,

exercida pel palmell de la mà,

revela cada corba, cada troç amagat, cada desig.

Cavalcaré sobre teu amb moviments 

marcats per la respiració, gemecs

silenciosos per no trencar el miratge.

Marxaré quan trenqui l'alba

quan la llum entri per la finestra i faci

desaparèixer la màgia de la nit,

la nit on tot es possible.

Quan despertis ja no hi seré,

et quedaràs amb la sensació que jo

només he estat un pensament il·lusori.

Només dependrà de tu

saber distingir realitat o miratge

dels teus més profunds desitjos i perversions.

Somiaràs cada nit amb el tacte de la meva pell

i amb l'olor del meu perfum.

Tornaré a entrar cada nit al teu somni,

sempre que em desitgis.

 

 

(sense tu aquesta foto no hagués estat possible, gàcies :) per ser-hi)

Vespre de pluja

 

Caminant a pas lent, sola pels carrers tot i ser d'hora,

envoltada per la foscor d'una nit que cada dia comença més aviat.

Embriagada per l'olor de la pluja

que s'havia pres un descans en el moment just.

Mirant com el camí es perd entre les escales dels carrers estrets

i les cases velles t'expliquen els seus secrets.

El soroll de les sabates marcaven les meves passes

sobre un terra mullat mentre tornava a casa sense pressa.

 

 

Paro un instant el meu passeig per fer la foto amb un intent de captar totes aquestes sensacions i transmetre-les amb una sola imatge.

Hola...

Després d'uns dies netejant la pols i posar l'olla al foc, puc dir que reprenc la meva presència en aquestes contrades.

El blog que continuava present diariament als meus pensaments, aquest lloc virtual per endinsar-me i sentir-me com a casa, abandonat per un temps que ha passat més rapidament que un sospir, però no era mort, sinó latent i bategant.

Em pregunto els motius d'aquesta pausa i ni ho se amb certesa. Falta d'inspiració, falta de temps, nous projectes entre mans, massa feina i atabalaments, o una mica de tot de fet...

Vam començar la nostra aventura en un moment de canvi personal, canvi que segueix encara i de fet ni para ni pararà mai. Un repte sobre mi mateixa per ser capaç de transmetre amb paraules sensacions reals. Així que seguirem junts, aquesta relació amor odi tant especial. 

Amb més o menys constància i sense fer promeses que no es poden complir com dir "estarem junts sempre més".

Arranquem... ni demà, ni passat, ni un altre dia, tornem-hi ara, just ara.

Salut