Visita inesperada...

Quina tarde més aborrida la feina, asseguda davant del ordinador miro la llum del fluorescent del sostre com feia pampallugues. Ja és primavera, la calor primerenca ens fa treure la roba pesada del hivern, estic alterada com una gossa en zel i enlloc de divertir-me aquí estic, captiva. Passen els minuts i amb la ment dispersa en ves a saber què un sorollet familiar em fa saltar de la cadira.

(toc toc toc) Miro el mòbil, un missatge teu, em poso de cop recta i ben asseguda a la cadira per llegir-lo.

- Mira on sóc.
- On ets?
- A prop de tu (rebo una foto d'un lloc familiar)
- Ostres tant a prop i jo aqui al Hospital,  tancada i currant. Saps? Ara mateix et menjaria.
- Vinc?
- Vine
- Vinc?
- Si!
- Quan estigui a la porta vens a rebre'm.

Els minuts passen en una velocitat inversament proporcional als batecs accelerats del meu cony. Tant nerviosa i espectant com el primer dia.

Ostres, frena! on coi anireu quan arribi? Si em baixa les calces al mig del passadís pot ser tot un escàndol. Pensa... pensa... Ja ho se! Als lavabos dels homes, quasibé mai hi va ningú allí. I la càmera de seguretat no enfoca l'entrada.

(toc toc toc) Amb el so del missatge quasibé tinc un orgasme instantani.
- Sóc aquí. T'espero.
- Surto tant depressa que les cames em tocaven el cul.

Quina gana, quina escalfor i quines ganes de tu. Ganes bojes que no puc evitar, desijto menjar-me la teva polla gran i dura fins sentir-la dins la gola. En dos segons, temps de posar el forrallat de la porta es va disparar la nostra bojeria. Arrepretada contra la paret, mig despullats i amb la teva ma entre les meves cuixes no podia deixar de gemegar, gemecs ofegats per evitar ser enxampats infraganti. Amb la cara contra les rajoles fredes de la paret, ben empalada per la teva polla meravellosa arribo al orgasme sense respirar. Et corres a sobre meu, la llet calenta em regalima pels pits.

No queda temps he de tornar a la feina o notaran la meva absència. Ràpidament em pujo els pantalons i cordo la jaqueta del uniforme. Al sortir les dones de la neteja mentre suada, encara accelerada em pentino els cabells, em miren somric i camino pel passadís ja sense tanta pressa amb el cony encara bategant i pensant pels pèls...

(toc toc toc) Gràcies...

Excursions

La seva valentia l’havia portat a una ciutat encara desconeguda per a ella. El sol escalfava l’asfalt i aquest desprenia una calor asfixiant, temps xafogós de juliol. Caminava sense rumb prefixat, només caminava fent una passa darrere de l’altra. Al fons un grapat d’arbres alts trencaven la monotonia del paissatge dels alts edificis que feia estona que l’acompanyava.

Un parc, típic, amb jubilats jugant a bitlles, nens als gronxadors cridant, parelles assegudes a un banc besant-se sense respirar, un grup de dones joves aparentant més edat, xerrant sobre la freqüència de netejar la cuina mentre vigilaven que els seus fills juguessin sense embrutar-se, algún atleta suat que corria esbufegant per l’extra de cansament produït per la calor.

L’aire escàs i calent que corria feia moure les fulles dels arbres que protegien la gespa del sol. El tronc gran i fort d’un (arbre) va invitar-la a seure’s a sota, recolzant l’esquena en aquell tronc robust va aixecar el cap per observar les rames i fulles que li donaven ombra. Era un bon lloc per llegir i endinsar-se al llibre, per treure de la ment tots es motius que l’havien portat a fugir del lloc on es sentia engarjolada.

Passava les pàgines mentre jugava amb la gespa pasant-se les petites fulles entre els dits, acaronant aquella moqueta verda i tova. Tan immersa amb les histories i aventures interespacials del llibre no va presentir la mirada penentrant del noi que hi havia assegut a un banc de fusta uns metres mes a la dreta d’on estava ella, feia estona que hi era però no se’n havia adonat encara.

De tant en tant tancava els ulls i imaginava que era ella el protagonista del llibre i que podía volar entre els estels que tantes vegades mirava desde la finestra.

El noi del banc, l’intrigava, no portava cap gos per passejar, ni parella, ni criatures simplement un solitari que gaudia del parc. En tornar a aixecar el cap del llibre per observar-lo i intentar esbrinar alguna cosa més sobre aquell extrany ja no hi era…

Sense més preocupació que saber per on la portaria el llibre va escoltar un “Hola” tímid que venia d’una veu greu i masculina. Es va posar vermella en comprobar que era el noi del banc ara a un pam escàs d’ella.

- Estic observant-te desde que has arribat, no ets d’aquí oi?

Ella va contestar assentint amb un moviment de cap.

- Passo pel parc cada tarda i no t’havia vist mai, ho se perquè sino ho recordaría. 

Va soltar aquella frase utilitzada com a técnica masculina de caça però el noi no tenia gaire traça amb el to de la pregunta i li va fer somriure.

- Hem dic Levanah, encantada.

- Roger, igualment…

Sembla que el fet d’obrir la boca li donés permís per seure al seu costat. A prop, tant a prop que podía llegir la lletra petita del llibre sense dificultat. Va sentir-se atret per l’olor femenina ja que cada cop s’apropava més al seu coll i ella sense treure els ulls del llibre tot i que ja no l'estava llegint, sentía l'escalfor de la respiració d’aquell noi extrany sobre la pell...

Rescato antics relats que fa anys vaig escriure i han quedat com esborranys. 

Comença a ser hora de tornar i reobrir el blog.

Correspondència...

Benvolguda ment,

Tu que li parles al cor pregunta-li perquè a vegades és tan cruel. Que t'expliqui els motius de bategar amb tanta força que no atén a la raó.

Tu que ets sabia ensenya-li a ser fred i a no fer-se miques, que tot passa i que tot arriba quan és el moment.

Digue-li que per molt que salti no hi ha res a fer si la via de sortida és unidireccional.
Consola'l regalant-li bons records i mai falses il•lusions.

I si cal aconsella-li quin és el millor preparat reparador per enganxar un a un tots els trossets en que s'ha acabat trencant.

Però sobretot sobretot no li permetis que deixi mai de bategar.

Atentament els Cinc Sentits.

El somriure de Cheshire

Diuen que la lluna ens desperta els sentits i aquella vesprada fou especialment influent.

En amagar-se el sol també ho fan les meves pors i apareix la foscor banyada per una tenue llum blanca quasi imperceptible.

Podria ser que fossis tu que m'alterava, potser va ser ella la que em feia obrir de cames i desitjar-te, potser era la primavera. Sempre escalfada quan arriba aquest temps tant inestable i de temperatures oscilants, esperant que arribi l'hora d'obrir-me i mostrar tota la bellesa interior.

Les mirades rebudes no tenien desperdici, vas trencar el gel amb un encontre breu abans de despullar-mos. Tots dos ens desitjavem de la forma més cavernícola possible. Només pensavem en buscar una cova per endinsar-nos i revolcar-nos a terra sense coneixement. Però que ingènus... a la vora de la mar no hi ha coves que ofeguin els gemecs... 

I mentre et cavalcava tirava el cap enrera, aixecava la mirada amunt podia veure la lluna, brillant a dalt de tot. Una lluna que somreia mentre ens obserbava, espectant, era testimoni de la nostra luxúria.

Seguiem deixant-nos dominar pel plaer, fins arribar a quedar-me sense respirar uns segons a causa de la intensitat d'aquell orgasme. 

Arribar tard...

Avui és d'un d'aquests dies que pel fet d'arribar 8 min tard he perdut molt.

Em sento impotent per no poder fer res, suposo que no es pot controlar tot...

Qui sap que passarà demà, però avui sento que he guanyat un grapat de incerteses.

Breus transparències

Mira'm als ulls... veus? sí sí aquí al fons d'arrere amagat... hi ha una part de tu.
Pots veure'm transparent com l'aigua ja que per tu no hi ha secrets, enganys ni astucies. Agafa'm fort de la mà i no m'escaparé.

N x 3

Aquest cop toca una entrada al blog different, aquest cop no és un relat eròtic o alguns dels pensaments plens de bojeria que tinc, avui vull donar les gràcies a tres de les DONES (sí, sí, amb màjuscules)  més importants per mi i sense les quals la meva existencia seria molt trista.

Gràcies per ser-hi, per escoltar-me, per algo que sembla impossible com és entendre’m.

Gràcies per estar al meu costat, per aguantar les meves històries, pels meus missatges a tothora.

Gràcies per animar-me quan penso que el món s’ensorra per una tontería, per riure amb mí quan estic desbordant d’alegria, gràcies per fer que cada dia que passo amb vosaltres sigui únic.

 

Una que ja no recordo anar a cap concert sense ella, ne’m passat moltes i molt peludes però seguim i seguirem endavant. L’altra que segons diuen no se que feiem abans de conéixens, és la meva coartada, la confident, com aquella “milloramiga” de la infància que mai vaig tenir. I per últim i no per això menys important la meva clon.

És difícil poder-vos tenir a totes tres a la vegada però cadascuna tindrà sempre un trosset del meu cor.

A les 3 gràcies per existir.

Desde el llit

Et somio... recordo com em menjaves i em mullo. M'excita imaginar-te un altre cop sobre meu, a sobre teu, refregant-nos els cossos.

M'agafes... em lligues, em penetres, xisclo de plaer.

T'espero... a quatre potes amb mirada tant viciosa com impacient.

M'obro... de cames, com una flor al sol, oferint al teu vici el meu nectar.

Babejo... mentre desitjo posarme-la a la boca un i altre cop, sense por, gola endins fins al fons del paladar.

T'observo... miro el teu cos embaladida sense deixar-me cap detall.

T'abraço... els nostres cossos es fonen mentre et claves dins meu.

Desperto, et busco... et sento a la meva esquena, la teva ma em repreta els pits, m'agafes fort perquè no marxi.

Dormo... tranquila, calenta, excitada... amb el teu alè calent al clatell.

Foc interior

Desitjo tornar a trepitjar aquell cim on no he arribat mai,
m'agradaria besar mil cops més els teus llavis d'encara sabor desconegut per mi,
anel·lo repetir les carícies teves que encara no he rebut,
fer realitat els somnis que encara no he tingut,
Sentir-te insaciable, alliberant la màgia de la sexualitat en estat pur.
I sentir aquesta imaginària realitat que es resisteix.
Gaudint amb tot el que acaba entre les meves mans,
entre anades, tornades i orgasmes infinits
l'energia em sobra i explosiona.

Passar per Quiròfan...

Acabo el somni amb un regust plaent, entreobro un ull i la claror que penetra l’habitació em fa donar un salt del llit. La tecnologia està en contra meva, el despertador no ha sonat i el mòbil no fa ni moviment. He d'anar a treballar i faig tard a la feina, nerviosa i accelerada intento vestir-me com puc, em poso un mitjó de cada color però tan se val, en el meu cap només retrona “faig tard, faig tard” semblo el conill de la historia d’Alicia al país de les Meravelles. Una passada amb la pinta pels cabells despentinats i una mirada ràpida al mirall abans de pujar al cotxe d’un salt. I els semàfors, maleïts semàfors tots en vermell. No puc deixar de pensar faig tard...

Arribo a l’Hospital intentant entrar per la porta del darrere, la més propera als vestuaris, li dono estirades per obrir-la, no puc i la torno a estirar, el meu cap no pensa que en cap de setmana roman tancada. No deixo de pensar faig tard, faig tard. Dono la volta pràcticament sense veure per on camino per trobar una porta oberta, la del soterrani, segur que per allà podré entrar. Sospiro quan quasi sense fer força s’obre. Ara de cap als vestuaris, per arribar  i fer drecera passaré per la sala se quiròfans i sense parar de pensar faig tard...

Al recórrer els passadissos deserts escolto uns sorolls estranys, pensava que no es treballava aquí en cap de setmana. Que estany que hi hagi gent a quiròfan, la meva curiositat fa callar la veueta interior i repetitiva que em recorda que faig tard i tinc la sensació que el temps s’atura. Vaig tirant passadís endavant, s’escolten veus però no suficientment altes per saber ni qui són ni quantes persones hi ha. Arribo a la porta de quiròfan sense creuar-me amb ningú, la porta és tancada i dono dos cops amb la mà a la porta. M’obre una noia que tot i que no hem parlat mai se que l’he vista algun cop per l’hospital, em saluda amablement i diu que si vull entrar he de vestir de verd, recollir-me els cabells i posar-me la mascareta. Ella espera que em canviï de roba i mentre em desvestia aprofitava per preguntar que feien un diumenge al matí aquí tancats però la seva resposta va ser només un espera i ara ho veuràs.

La segueixo, li sortia per darrere el clatell un rínxol ros que s’escapava del barret de paper verd que portava. Caminàvem silenciosament amb uns peus verds als peus cap a la sala del costat. Al entrar he de mirar mirar dos cops per a que el meu cervell processi la informació que rep. Esperava trobar a companys fent un inventari, reorganitzant la sala, netejant o inclús fent alguna operació però el que estava veient em fa obrir els ulls de cop, sentir-me sorpresa i excitada d’immediat.

Sobre la taula d’operacions hi ha un noi nu, lligat i emmordaçat, i sobre seu tres noies menjant-se’l a llepades. Els crits i gemecs que venen de la meva dreta fan que miri cap allà, on una noia d’esquena amb els braços oberts i les mans a la paret, oberta de cames esta sent explorada per un home lentament i incidint sobretot entre les seves natges. Perdo de vista a l’exploració per fixar-me en dos cossos sota la làmpada, un agenollat i empenyent amb força a l’altre  que estava quatre grapes, home o dona tan se val però els seus orgasmes continuats m’estaven provocant una excitació desmesurada.

Tothom amb màscares de color verd que tapen nas i boca, potser són companys coneguts, potser no ens hem vist mai però la mascareta ens permetia un marge d’anonimitat, d’error i morbo sense precedents. Els meus ulls no saben on mirar, no vull perdre’m detall de la situació. Sento com una mà suau m’estira i jo la segueixo fins sentir com varies mans em treuen la roba verda sense pressa i amb molta traça. M’assec a la llitera que tinc al darrera, oberta de cames em deixo menjar per una llengua hàbil que em produeix tan plaer que he d’agafar-me a les baranes amb força i des d’allà dalt amb una posició privilegiada que em permet observar tot el que esta succeint a la sala tinc el meu primer orgasme de la jornada, humit, llarg, plaent...

 

 

Entre lletres...

M'agradaria ser aquest llibre que et sorprén, sentir com cada paraula que llegeixes t'emociona. Entrar a la teva ment d'una forma subtil per quedar-me, aconseguir ser citada en algun dels teus pensaments. Estar entre les teves mans mentre acaronen les pàgines i fullegen amb ansies per tirar endavant la història. Ser imaginada i creada amb moviment al teu albir. Deixar un bon record i provocar centenars de somriures mentre duri...

Però no m'agradaria ser aquest llibre que és sobrevalorat, regalat i abandonat en un prestatge recollint pols esperant que algú li tregui profit.

Bé una forma peculiar i tardana de desitjar-vos bona diada de Sant Jordi.

Temps...

Temps que passa al seu ritme però mai com ens agradaria.

Lent fins que arribis a aconseguir el que desitjes.

Ràpid quan aconsegueixes allò desitjat.

Minuts que semblen anys que no passen

i hores que desapareixen amb un sospir.

 

 

Sempre he tingut mala memòria per les dates "importants" només cal veure que ja ha passat més d'un any que vaig iniciar el blog. Curiós que hagi estat una mica de sol sobre la pell que m'ha fet pensar-hi.

Un any? Un any! Relativament poc temps però suficient i sobrat d'evolució i experiències. No vaig ara a mirar enrera sinó al contrari, pensar en que puc no tenir temps, no tenir llum, no tenir paper on escriure però tot i així segur que no em quedaré sense ganes de seguir.

Fugaç

Inspirant-me en la desinspiració,
sentint sense voler, voler sentir i no poder...
Ets la musa del meu plaer descontrolat,
que em busca cada nit sense remei
i creua els somnis fins acabar sortint
en forma d'energia perduda.
Una plaer fugaç que ja no torna,
un desig profund que es repeteix.

Entrega...

Portava dies desitjant que les hores passessin ràpidament, la impaciència no deixava avançar el rellotge, però el temps no s'atura i el dia era pròxim. Estava nerviosa, tenia por que els genolls em fessin figa i no em deixessin aguantar de peus. En posar el dit sobre el timbre sabia que no hi havia marxa enrere.

El meu cap donava mil voltes a com podia haver arribat fins aquell extrem, una dona tant independent que se sentia sotmesa per ell. Com podia haver arribat a deixar-me dominar? Tants de dies tancant els ulls imaginant mil i una possibilitats, ja no hi havia lloc a la imaginació ara era moment de sentir. Un a un va descordar-me els botons de l'abric, poc a poc anava deixant-se veure el conjunt de llenceria curosament escollit per ell, l'abric va caure al terra amb un soroll sec. Vaig tancar els ulls per gaudir encara més de les seves mans mentre em tocaven el vestit i resseguien el llaç de la sota dels pits.
 

Entregada i sotmesa voluntàriament als seus desitjos i perversions. Pensava que no era possible, aquella lluita interna entre la submisa obedient i entregada que desitjava ser i la dona indomable i tossuda que era. Aquella barreja de sensacions m'escalfava i el fet que no deixés de tocar-me encara més.
 

La barreja entre les contradiccions de dolor i plaer, voler-ne més però a la mateixa vegada desitjar dir prou. El meu orgull i les ganes de demostrar que podia superar els meus propis límits permetien que el plaer no deixes d'augmentar. Ell donava ordres, contundents sense donar temps a pensar amb res sinó només obeir. Ja ni puc imaginar el plaer sense anar acompanyat de les seves instruccions, li entrego el meu be més valuós, la llibertat, encara que sigui de forma momentània.
 

Vine, seu, aixeca't, agenolla't, posa't així, gitat, no et moguis, tanca els ulls... seguia la seva ordre immediatament esperant impacient la següent. Sobre del llit lligada per unes cordes d'aire que m'impedien aixecar els palmells de les mans del llençol. Ni tan sols la cera calenta que gota a gota anava caient sobre el meu cos va fer trencar els lligams imaginaris. Aquella era la meva oportunitat de demostrar que em tenia a les seves mans i li oferia tot.

Nubel aquesta entrada és per a tu, per dir-te gràcies per ser-hi i endavant amb tots els nous reptes que tot just comencen :)
 

Desenfoc de sentiments...

No puc treure't del cap, igual que aquella cançó que de tant dolenta queda perforant neurones i no pots esborrar-la ni cridant. El desig creix per tu dia a dia i no sóc capaç de posar-hi fre, ja que en el fons sé que no vull que pari, que augmenti i augmenti fins que travessi tots els límits de la raó, sobrepassi el descontrol de la bogeria i totes les meves forces es centrin en venir-te a buscar.
 

Paraules amb lletres que manquen, trenets que no paren de donar voltes en una via circular sense sentit i amb una bateria inesgotable, mans lligades amb cordes imaginàries.

M'agradaria segrestar una estona del teu temps, robar-te unes paraules i que siguin només meves, sentir els teus ulls mirant-me fixament els llavis quan somriuen complaents per tenir-te a prou distància per sentir fins i tot el que penses.

Cafè dolç

Desitjava tastar-la amb totes les seves forces així que va posar-se aquella roba interior que guardava per als moments especials, el seu millor vestit i va sortir de casa amb silenci. No li feia falta l’abric ja que no anava gaire lluny. Abans de sortir de casa va agafar una tassa de la vaixella i va pujar escales amunt fins al tercer.
Pensava que no era una mala hora per demanar una mica de sucre a la veïna del tercer que es mirava amb recel cada dia que es creuaven al portal. Aquelles mirades creuades que fondrien un bloc de gel... tenien que voler dir alguna cosa més que bon dia i no anava a esperar més per comprovar-ho.

Un cop al portal el cor li bategava amb força, no semblava nerviosa però ho estava, els dits tremolosos van pitjar el timbre i el soroll va fer que donés un petit salt enrere. En pocs segons escoltava com unes passes s’apropaven a la porta, sentia com estava sent observada per ella, la seva veïna a través del petit ull de peix que passava la fusta i permetia observar de dins a fora. Després d’una pausa i el soroll de les claus com donaven voltes al pany i com va entreobrir-se la porta. Aquella veu tan dolça que sempre li regalava un bon dia quasi cada matí va invitar-me a passar. Al entrar la casa es percebia una olor embriagadora, d’alguna cosa que acabava de sortir del forn.

- No tindràs pas una mica de sucre per deixar-me? Volia preparar-me un cafè i he vist que no en tenia. – Mentida ja que el cafè dolç no li havia agradat mai. 

- Si clar, però... entra dona que no mossego. Anava a fer-me un cafè amb magdalenes que acabo de treure del forn, m’agrada l’olor que fan al coure's que impregna tota la casa. Seu on vulguis que jo ara vinc.

Va posar-se al sofà en front una tauleta de vidre on va deixar la seva tassa buida mentre l’esperava. En un moment va aparèixer ella amb una safata amb un plat de magdalenes i dues tasses amb cafè. Quan va ajupir-se per deixar la safata a la tauleta no va poder evitar observar la roba que vestia, un jersei amb un escot que deixava veure suficient per descobrir que no portava res a sota i unes malles ajustades. Ella al adonar-se’n dels ulls xafarders que la miraven va dir:

- Sento el meu aspecte descuidat però no esperava visites avui. – I va somriure.
 

No li vaig dir però aquella roba informal encara la feia més atractiva.
 

Va seure just al costat, va estirar la ma inclinant-se a sobre i va tancar la televisió dient que fa companyia quan estàs sol però ara només faria soroll. 

No podia deixar de mirar-li els llavis, vermells, suaus, carnosos... Va servir el cafè i seguidament i sense pausa va posar la ma sobre el seu genoll, acariciant la cama i pujant fins la cuixa. Un gest que va disparar la l'excitació molt més del que podia imaginar. Les seves mans van fer cap sota el jersei d'ella, cintura amunt i vibrant amb aquella pell suau. Un a un va anar descordant tots els botons del meu vestit deixant a vistes la transparència de la roba interior. Va recolzar-se als coixins de cara a ella tot dient amb els ulls i sense parlar, et desitjo i fes-me el que vulguis.

Va veure com ella es recolzava a sobre seu, i en un punt d’excitació màxima va haver de reprimir un orgasme, no volia semblar dèbil. Una mà li acariciava els cabells i els apartava per deixar pas a uns llavis humits que petonejaven el coll. Els llavis que poc a poc buscaven els seus i aquella mà que anava baixant fins trobar el sexe humit per sota de la roba...

Aquell va ser el cafè més dolç que mai m’havia portat a la boca, tot i que no vaig posar-hi sucre...

Paraules...

Sembla mentida com puc trobar refugi amb les paraules. Paraules que molts cops causen un dolor profund com si et clavessin una daga afilada entre les costelles. Paraules pronunciades amb un to determinat de la boca d'algú que mai imaginaries que sortirien. Paraules que no són més que simples sons i el significat que tenen és només el que li dona un mateix. Paraules que poc a poc van empenyent a un mateix a la vora del precipici del canvi, on arribarà un moment que l'única opció possible només serà saltar. Saltar cap a la llibertat, respirar nou aire, saltar al no retorn...

Miratges...

Vindré al teu llit quan dormis,

entrant silenciosament sota els llençols

que reposen lleugers sobre el teu cos nu.

Recorreré el perfil del teu cos,

pam a pam amb els llavis, suaument,

vigilant no despertar-te

palpant cada racó i fent

que els pèls se't posin de punta.

Les meves mans no es queden quietes

sinó buscaran sentir l'escalfor d'un sexe

que s'enforteix amb les carícies.

El tacte i la presió,

exercida pel palmell de la mà,

revela cada corba, cada troç amagat, cada desig.

Cavalcaré sobre teu amb moviments 

marcats per la respiració, gemecs

silenciosos per no trencar el miratge.

Marxaré quan trenqui l'alba

quan la llum entri per la finestra i faci

desaparèixer la màgia de la nit,

la nit on tot es possible.

Quan despertis ja no hi seré,

et quedaràs amb la sensació que jo

només he estat un pensament il·lusori.

Només dependrà de tu

saber distingir realitat o miratge

dels teus més profunds desitjos i perversions.

Somiaràs cada nit amb el tacte de la meva pell

i amb l'olor del meu perfum.

Tornaré a entrar cada nit al teu somni,

sempre que em desitgis.

 

 

(sense tu aquesta foto no hagués estat possible, gàcies :) per ser-hi)

Vespre de pluja

 

Caminant a pas lent, sola pels carrers tot i ser d'hora,

envoltada per la foscor d'una nit que cada dia comença més aviat.

Embriagada per l'olor de la pluja

que s'havia pres un descans en el moment just.

Mirant com el camí es perd entre les escales dels carrers estrets

i les cases velles t'expliquen els seus secrets.

El soroll de les sabates marcaven les meves passes

sobre un terra mullat mentre tornava a casa sense pressa.

 

 

Paro un instant el meu passeig per fer la foto amb un intent de captar totes aquestes sensacions i transmetre-les amb una sola imatge.

Hola...

Després d'uns dies netejant la pols i posar l'olla al foc, puc dir que reprenc la meva presència en aquestes contrades.

El blog que continuava present diariament als meus pensaments, aquest lloc virtual per endinsar-me i sentir-me com a casa, abandonat per un temps que ha passat més rapidament que un sospir, però no era mort, sinó latent i bategant.

Em pregunto els motius d'aquesta pausa i ni ho se amb certesa. Falta d'inspiració, falta de temps, nous projectes entre mans, massa feina i atabalaments, o una mica de tot de fet...

Vam començar la nostra aventura en un moment de canvi personal, canvi que segueix encara i de fet ni para ni pararà mai. Un repte sobre mi mateixa per ser capaç de transmetre amb paraules sensacions reals. Així que seguirem junts, aquesta relació amor odi tant especial. 

Amb més o menys constància i sense fer promeses que no es poden complir com dir "estarem junts sempre més".

Arranquem... ni demà, ni passat, ni un altre dia, tornem-hi ara, just ara.

Salut